Espiadimonis
6Valoració

L’espiadimonis, com a metàfora del caos, li serveix a Iban Beltran per parlar de la complexitat de les relacions humanes. 4 personatges, el món de la literatura i la ciència com a trasfons, i, el més important, les relacions interpersonals que es van establint entre ells, són la trama principals de l’obra.

Una jove investigadora es presenta davant un reconegut professor, expert en el tema de la complexitat dels sistemes, per intentar que l’aculli com a protegida i presentar-li una nova teoria que planteja l’espiadimonis i el seu moviment caòtic i aleatori com a model d’explicació de la metàstasi dels càncers.

L’escenari es divideix en dos parts, que representen en un costat el despatx del professor a la universitat, i en el costat oposat el pis de la jove investigadora i la seva parella. L’escenografia està resolta amb molta eficàcia, no és gaire saturada ni pretensiosa, i serveix per emmarcar les actuacions, però sense treure-les pes en cap moment.

Tres dones i un home jugaran tots els papers. Ela, la jove investigadora (una gran Alba Pujol), Àngels, l’assistent del professor (Muntsa Alcañiz), Verònika (Elena Fortuny, caràcter i somriure esplèndids), que és escriptora i parella de l’Ela i el professor Jové (Joan Anguera). Tots els actors estan molt correctes, amb menció especial per a les dues dones més joves, que deixen entreveure la personalitat dels seus personatges des dels primers moments de l’obra, amb una gran solvència.

Espiadimonis Teatre Lliure

Copyright: David Ruano

L’obra ens parla de la complexitat de les relacions humanes i, especialment, de les amoroses. L’espiadimonis serveix com a metàfora del caos que regna en aquests tipus de relacions, i que es compliquen ràpidament a l’obra que ens ocupa. Relacions entre homes i dones, però també relacions entre dones i dones. La dona, en qualsevol dels casos, és la protagonista absoluta. Dones fortes i lliures les que ens presenta l’obra, però també capricioses i sense escrúpols.

L’obra és absolutament correcta i les interpretacions també, no obstant, té un punt estrany en què sembla com inacabada, com si es poguessin dir moltes més coses sobre les relacions i sobre aquesta complexitat, i es deixés inacabat. Inclús la frase amb la que acaba l’obra és una mica “interruptus”. Suposo que, en el fons, que una obra et deixi amb ganes de més es positiu… o potser és, que, com diu l’autor del text, Ramon Gomis, el plaer és com el vol de l’espiadimonis, caòtic, divertit però que dura només el temps de la calor. I potser les relacions, abans de degenerar, també són efímeres…


Es pot veure a: Teatre Lliure
Text: Ramon Gomis de Barberà
Intèrprets: Muntsa Alcañiz, Joan Anguera, Elena Fortuny, Alba Pujol.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies