Música i ciència
Nit d’estrena a l’Auditori. L’experimentat director d’orquestra alemany Lothar Zagrosek, al capdavant de L’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), ens va oferir un excel•lent concert en el qual va combinar la música de Gustav Mahler amb les noves creacions d’Hèctor Parra, un jove i interessantíssim autor barceloní que fusiona risc i passió per la ciència en les seves composicions.
Poques vegades un té l’ocasió d’escoltar una peça musical seguint les explicacions del seu creador. Això és precisament el que varem poder gaudir el cap de setmana passat a l’Auditori, quan el jove compositor barceloní establert a París Hèctor Parra va pujar a l’escenari per il•lustrar-nos, amb modèstia exemplar, esperit didàctic i precisió, sobre les peces que a continuació anàvem a escoltar. Amb les seves paraules, ens va il•luminar el camí per enfrontar-nos a unes composicions exigents que, seguint l’exemple del seu admirat Mahler, proposen també un arriscat salt a la foscor del que el compositor de Barcelona surt indemne sense problemes gràcies al seu aclaparant talent.
El coneixement científic és l’espoleta de la creativitat de Parra: la geologia, la cosmologia –com abans ja ho va fer amb la teoria de les cordes– van ser doncs convocades amb naturalitat, a través d’un so orgànic i polifònic en el qual l’orquestra va actuar com un tot. En la primera peça, “Ckarst-Chroma II”, la filtració de l’aigua a través de les roques calcàries, la formació i transformació de les masses tectòniques, van ser evocades mitjançant una àmplia i agosarada galeria de sons que combinaven les percussions amb els grinyols de metalls i cordes. En la segona, “InFall-Chroma III”, l’etern retorn de creació i destrucció de l’univers, l’erupció de la matèria des del no-res i el seu esvaïment final van ser recreats mitjançant diverses i imaginatives maniobres orquestrals (percussions, piccolo, dissonàncies i metalls desbocats) que ens van deixar literalment fascinats. No és d’estranyar que Parra, malgrat la seva joventut, ja hagi cridat l’atenció de diverses orquestres de tot el món, interessades en interpretar les seves obres.
Després del descans, Zagrosek, al capdavant d’una OBC totalment lliurada al seu talent, ens va oferir una intensa versió de la cinquena simfonia de Mahler que va posar dempeus a tot l’Auditori. El Mahler més furibund i colorista, capaç d’evocar la música militar que va escoltar en la seva infància com ocorre en la fanfàrria del primer moviment, i el molt més líric dels scherzos van ser escomesos amb mestratge, reflectint totes les subtilitats d’una partitura exultant i alhora introspectiva. No és d’estranyar que el públic al final es lliurés a un calorós aplaudiment, tribut a un director de llarga i contrastada trajectòria, que dirigia per primera vegada a l’orquestra, i que ens va deixar amb ganes de tornar a retrobar-nos amb el seu talent ben aviat.
Soc abonat a l’auditori. Aquest concert estava en el meu abonament. Vaig canviar-lo per un altre que es farà al març amb obres de Brahms i Beethoven. Després d’escoltar això de l’univers i les xorrades d’en Parra per Catmusica diumenge estic orgullós de no haver anat a escoltar xorrades com Chroma II o In fall.