"Sherlock", d'Steven Moffat i Mark Gatiss | La Finestra Digital

Sherlock Steven Moffat Mark Gatiss Benedict Cumberbatch Martin FreemanBrain is the new sexy

Què pot aportar de nou una enèsima adaptació de les aventures del detectiu més famós de tots els temps? Quin ha estat l’ingredient màgic que ha convertit “Sherlock”, d’Steven Moffat i Mark Gatiss per a la BBC one en un fenomen de masses tant a la televisió com a la xarxa? Perquè aquesta, i no altres adaptacions han aconseguit despertar la curiositat d’un bon grapat d’addictes a les sèries d’arreu del món i endur-se el premi BAFTA de 2011 a la millor ficció televisiva? Mirem d’explicar-vos-ho.

Quan un pitja el play per començar a veure “Sherlock”, ha de lluitar, d’entrada, contra dos prejudicis que, a força de revisitacions de clàssics més o menys fallides s’han instal•lat a la nostra memòria audiovisual: La primera és que la contemporaneïtzació dels herois i de les seves narratives sempre s’ha passejat per aquella fina línia que separa la fidedignitat de l’histrionisme. Sovint ens hem topat amb adaptacions que, en la seva voluntat de destacar els trets característics dels personatge principals, els converteixen en còpies grotesques i poc creïbles, totalment allunyades de l’esperit original. La segona, a un nivell més concret, és que estem parlant de Sherlock Holmes, possiblement un dels personatges de ficció més revisitat, adaptat i deslocalitzat de tota la història de la televisió i el cinema. De manera que, malgrat que la fama la precedeix, estem més que preparats per veure un nou gir del personatge, sense esperar grans sorpreses, més enllà dels nous matisos que els creadors puguin aportar a nivell personal.

No cal ni que passin deu minuts, dels noranta que dura cada capítol de “Sherlock” per desterrar de manera conscient aquests prejudicis i saber que no estem davant d’una de les enèsimes adaptacions de les cèlebres històries de Sir Arthur Conan Doyle. Ni tampoc d’una sèrie de detectius convencional.

No era la primera vegada que Moffat mirava de donar un gir a la novel•la victoriana. Al 2007, va escriure Jekyll, una seqüela del clàssic “The Strange Case of Dr, Jekyll and Mr. Hyde”, de Robert Louis Stevenson, mentre que Gatiss, per la seva banda va situar un dels capítols de la nova era del Dr. Who a l’Anglaterra del S.XIX, amb Charles Dickens inclòs, ajudant en la resolució del cas.

Va ser precisament durant l’escriptura d’aquests nous capítols de “Dr. Who”, quan Gatiss i Moffat, ambdós guionistes de la mítica sèrie de la BBC one, van començar a donar voltes a la creació de “Sherlock”, i al 2010 es va començar a emetre la primera temporada, formada per tres capítols d’una hora i mitja aproximadament, amb històries autoconclusives pel que fa als casos però amb una trama d’històries personals que té continuïtat al llarg dels diferents capítols.

Sherlock Steven Moffat Mark Gatiss Benedict Cumberbatch Martin Freeman

Què fa diferent aquest Sherlock de tota la resta de contemporaneïtzacions que hem pogut veure en els darrers anys? Doncs, d’entrada la subtilitat en els detalls que han definit el personatge al llarg dels anys conjugada amb una de les majors fidelitats a la història original i un munt de referents amagats només aptes per a sherlockmaniacs. En Sherlock viu a Baker Street, hi ha un Lestrade, un Moriarty, un Watson ex-combatent a Afganistan que, com a les novel•les de Conan Doyle, és el narrador de les històries del seu soci, tot i que a través d’un blog, s’insinua, un cop més, l’addicció a les drogues de Holmes i el seu tabaquisme però en cap moment tenim la sensació de trobar-nos davant un personatge desubicat, d’un victorià plantat al mig del S.XXI, com sí que ens ha passat amb anteriors adaptacions.

Les trames també beuen de casos famosos del detectiu anglès, amb subtils referències, tant en els títols (“A Study in Pink” (“Estudio en rosa”), “The Hounds of Baskerville”( “El sabueso de los Baskerville”)) com en les trames. Especialment reeixida és l’adaptació del primer capítol de la segona temporada, a “Scandal in Belgravia” (“Escándalo en Belgravia”) , basat en una de les millors històries de Sherlock Holmes, “A Scandal in Bohemia”, amb una precisió i una subtilesa en la relocalització de referents i personatges davant de la qual només ens podem treure el barret.

Sherlock Steven Moffat Mark Gatiss Benedict Cumberbatch Martin Freeman

La parella formada per Benedict Cumberbatch (“Atonement”, “War Horse”) com a Sherlock i Martin Freeman com a Holmes funciona de meravella. L’aparent mundanitat que Freeman imprimeix al personatge del Dr. Holmes és el contrapunt perfecte per a l’excés de que Cumberbatch dota a un Sherlock complex, grandiloqüent en els gestos i amb el punt de superioritat exacta per no fer-se odiar o resultar cansat. Completen el repartiment el propi Mark Gatiss interpretant al germà de Sherlock, Mycroft Holmes, Una Stubbs com a Mrs. Hudson, Rupert Graves com a Inspector Lestrade i Andrew Scott com a Moriarty.

“Sherlock” és, en definitiva, un producte excel•lent d’entre aquesta fornada de noves sèries amb què ens està delectant darrerament Anglaterra, que han moderat el punt British per perdre el ranci sense abandonar l’essència, la classe a què els britànics ens tenen acostumats des de fa anys i que tant ens agrada.

Sembla que hi haurà tercera temporada de Sherlock. No cal que us diguem que l’esperem ansiosos.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies