Conèixer i saber-ne d’un mateix és possible? Buscar-se i no trobar-se, i així, fer-ne una fal·làcia de la pròpia vida. El viure fort amb grandesa des de la fredor, manipulació i excentricitat combinada amb histerisme, d’una dona pobra d’interior i envoltada de certa riquesa. És el pensament projectat directament com a acció, sense una essència individual. És la Hedda Gabler de Henrik Ibsen.
No utilitzis la paraula forastera ‘ideal’ mentre tinguis una excel•lent paraula nativa: ‘mentida’ | H. IBSEN
Entres. Un notable llençol de gent cobreix la totalitat de seients; la que ha exhaurit les entrades en menys d’una setmana. I és més notable que Jørgen Tesman – Ernest Villegas – que resta mig incorporat en un sofà de pell negre a l’extrem escènic esquerre (just el punt d’accés del públic). T’asseus. Llavors t’aclapara l’atenció la immensa pantalla on projecten imatges de la parella protagonista, Tesman i Gabler. La intensitat de llum minva. S’inicia l’acció.
Explica la vida al voltant d’una dona burgesa, que no sap ni el que vol ni el que deixa de voler. Protegida amb l’escut del poder i la complexitat, capaç de ser extremadament convincent. La Hedda de Laia Marull agafa pes en els moments més dèbils; en imatges escèniques, gràcies a il·luminació i elements màgics escenogràfics de Max Glaenzel; i amb el treballat moviment corporal acompanyat de música, acertadament aportada per una genial Mar Orfila, que ajuden a aconseguir tal clímax, que perplexa la vista. Tot i que la Hedda embogida queda, en moments, forçadament teatralitzada.
L’adaptació a la contemporaneïtat és un altre regal sublim de Marc Rosich, que ha permès tota aquesta tremenda potència de feminitat, així com conservar els brots de vertigen del personatge original d’Ibsen.
Filla del General Gabler, casada amb el futur catedràtic Tesman, torna del viatge de noces i és aquí on ella observa que s’ha convertit en el que els altres volen que sigui; i és aquest un dels seus majors errors que no vol, i per tant, no pot assumir. En un pis nou amb caixes, maletes i flors, Tesman rep a la tieta Julia, qui li dóna vida una correcte Angela Jové, la qual va informant de la salut de la tieta Rina. Ambdues representen, per a Gabler, una realitat de lligam, responsabilitat familiar. I arriba la gran aparició: a ritme d’un so impactant, una sensual Hedda acaba de despertar. Més tard, la visita de la Sra. Elvsted – Cristina Genebat, que executa el personatge de forma intensa però amb emoció poc influent cap al públic. Porta la notícia del retorn a la ciutat d’un renovat Ejlert Løvborg, en el que s’enfunda un excepcional Pablo Derqui.
Copyright: Felipe Mena
I per ultimar, un elegant i pervers Brack, portat genialment a l’extrem, que s’adjunta com a conseller, interpretat pel mateix director: David Selvas. I és ell qui avisa a Tesman d’un contrincant en la posició de catedràtic: Løvborg. Gabler, pistola en mà, es manté escèptica envers el canvi de Løvborg; es desespera per apoderar-se’l i retornar-li el coratge de dirigir-se la vida amb la passió i notorietat que l’havia definit en el passat. Ella té la necessitat de retrobar la vida viscuda amb bellesa i sense compromisos, sense donar cap importància al cost que pugui tenir, ni que sigui fondre la vida.
Cada element en particular és de qualitat immillorable: l’espai, la tecnologia, el vestuari, molts moments d’actuació, extrems claus de bogeria, etc. Però són inconnexos. Si la manca d’unió del conjunt és causa de la doble figura com a director i actor, no es pot assegurar. Tampoc es pot constatar si la implicació en l’escenografia i l’ús dels moviments tecnològics ha estat major que l’esforç en la direcció d’actors. Doncs és aquesta la sensació que un s’emporta al sortir del Lliure gracienc, que certs components es mengen a d’altres en comptes d’abraçar-los.
Es pot veure a: Espectacle del Teatre LLiure en gira
Text: Henrik Ibsen
Intèrprets: Pablo Derqui, Àngela Jové, Cristina Genebat, Laia Marull, David Selvas, Ernest Villegas.
He vist l’obra, estic d’acord amb lèscrit de l’Anna Maruny, una noia que conec molt bé, que te una gran afició amb el teatre i amb tot el camp artístic.
Estudiant d’arquitectura, teatre, dansa, cant i tot el que se li presenti que tingui sentit artístic.
L’obra a mi em va agradar, encara que els drames no siguin precisament el meu fort, però veure treballar bons actor i actrius és sempre un plaer.
Que per molt anys poguem gaudir d’aquesta Barcelona que te un nivell cultural tant elevat!!
montserrat