No és de nova coneixença el fet que Josep Maria Pou és un dels mestres teatrals d’aquest país, tant damunt de l’escenari fent d’actor com assegut a la butaca de director. Des de la direcció artística del Teatre Goya, la seva voluntat ha estat la de combinar la qualitat i el talent escènic amb la capacitat per arribar a un públic amplia. Amb “El tipo de la tumba de al lado”, aconsegueix sobradament aquest propòsit.
La pregunta, de la qual no desvetllarem en cap cas la resposta, és si l’amor pot sorgir entre les tombes d’un cementiri. I no ens referim als habitants de sota terra, sinó als visitants que assíduament reten homenatge als seus éssers estimats. Més concretament ens referim a la intel·lectual i cosmopolita Laura (Maribel Verdú) i al granger rústic de soca-rel Pablo (Antonio Molero). Amb unes vides que difícilment podrien tenir cap tret coincident, la proposta serveix d’excusa per entrar a reflexionar per les relacions humanes marcades per les diferències socials i culturals. Què passa quan un llegeix Schopenhauer i l’altre tractats de criança ramadera? Què passa quan un gaudeix de la vida de camp i l’altre amb una nit a l’òpera? És possible el sacrifici per aconseguir una vida en comú.
“El tipo de la tumba de al lado” és l’adaptació feta per l’actor francès Alain Ganas d’un antecedent literari amb títol de best-seller, el de l’escriptora sueca Katarina Mazetti. Mazetti va aconseguir vendre fins a mig milió d’exemplars i l’estrena de l’obra per primer cop a París va aclaparar tant l’èxit de crítica com del públic. El text teatral està plantejat des del punt de vista de cadascun dels personatges, a través dels seus monòlegs amb el públic amb els quals amb els quals manifesten les seves impressions, emocions i necessitats particular. Entremig les escenes mitjançant les quals interaccionen, però només les que es consideren cabdals per a l’esdeveniment de l’obra, aquelles que marquen un punt d’inflexió en la seva relació. La resta ja les expliquen els propis personatges.
Copyrigh: Sergio Parra
L’escenografia és totalment metafòrica i minimalista. Amb un sol decorat es situa al públic tant entre les tombes d’un cementiri, com en una granja de vaques i fins i tot en un estilitzat pis de la ciutat. Els personatges monopolitzen tota l’acció -sembla que aquesta tendència s’està generalitzant en molts escenaris barcelonins-.
“El tipo de la tumba de al lado” està destinat a ser un dels èxits de la temporada. La posada en escena de Josep Maria Pou es podria qualificar de brillant. Però no només per això, sinó també per la química i bones interpretacions que els dos actors protagonistes destil·len damunt de l’escenari. Molero no és un nouvingut damunt de l’escenari i Verdú se’n surt molt bé, sense arrossegar cap dels típics vicis d’actriu de cinema i adaptant perfectament les seves capacitats al medi teatral.
Molt recomanable per a tots aquells que es vulguin acostar a la profunditat de l’amor des d’un punt de vista humorístic.
Es pot veure a: Teatre Goya
Text: Alain Ganas
Intèrprets: Antonio Molero i Maribel Verdú.
Envía una resposta