Shame
7Valoració

Al 2008, el director britànic Steve McQueen sorprenia amb el seu debut, ‘Hunger’. I també el seu protagonista, un Michael Fassbender convertit quatre anys més tard en home de moda tant pel seu físic com per la seva gran qualitat com a actor per abordar personatges complexes. Ara aquest tàndem de valents torna a les pantalles amb ‘Shame’ un dels films més comentats i lloats de l’any.

El protagonista, Brandon, és un home d’èxit però a la vegada emocionalment buit. La ciutat de Nova York on viu, s’ha convertit en l’escenari per on s’arrossega saltant d’una experiencia sexual a una altra, en un ritual que el té atrapat entre prostitutes i rotllos d’una nit que no aconsegueixen saciar la seva sequera emocional. L’arribada a la ciutat de la seva germana Sissy serà l’únic que trenqui la malsana rutina de Brandon però a la vegada el farà afrontar nous problemes al compartir de nou pis amb la noia, que també arrosega la seva propia càrrega de problemes sentimentals.

El film de Steve McQueen tracta un tema delicat i encara tabú, com és l’addicció al sexe, però aconsegueix fer-ho d’una manera que exposant obertament l’obvi aconsegueix resaltar molt més el que no ho és tant. El film s’obre amb un nu del protagonista i conté un grapat d’escenes de sexe. Però el què realment arriba a atrapar l’espectador és la nuesa emocional a que sotmet els seus personatges, com els exposa, parteix i els ofereix petites llums d’esperança per fer-los caure de nou.

Shame Carey Mulligan

El bon saber fer de McQueen com a director ens acompanya per un camí desagradable fent-nos reflexionar i reaccionar de manera intel.ligent, vestint la seva narrativa de reflexions morals i emocionals. A ‘Shame’ s’ensenya la nuesa per parlar de la falta d’intimitat. S’ensenya ambients minimalistes per parlar de la incapacitat de crear lligams emocionals amb objectes i persones. Ens situa en una ciutat cosmopolita i sempre activa per transmetre la desolació de la soledat.

Per això la historia tampoc s’explaia en situar-nos en un context, en detallar-nos com Brandon ha arribat fins on és ni ensenyar-nos el difícil passat que comparteixen ell i la seva germana. Importen les sensacions de l’ara i aquí, que l’espectador les senti sense necessitat d’entendre-les o posar-les en perspectiva. I en això McQueen té èxit.

El Brandon no resulta un personatge simpàtic o que desperti empatia i això precisament és un dels triomfs de la pel.lícula. McQueen i els seus actors no busquen que ens hi sentim identificats, sino que aconsegueixen que arribem a distanciar-nos d’uns personatges que a priori semblaria que tenen una situació envejable. I a la vegada, des d’aquesta distancia, arribem després a sentir el seu patiment de manera corprenedora des del més mínim gest o una llàgrima fugaç fins al més total esfondrament.

Shame Michael Fassbender

Els moments més brillants de la pel.lícula exposen aquest fet i és en el gran treball de Fassbender i Carey Mulligan que un se sent pertorbat amb la contradicció que fa que en situacions a priori idíliques com participar en un trio o cantar en un club davant un públic entregat podem veure com Brandon i Sissy es destrossen per dintre i transmeten absolut patiment, desesperació i fragilitat. McQueen els planta la càmera davant i els deixa fer i així es fa evident que ells són el pilar que sosté aquesta historia. Sense el seu treball ple de matisos la pel.lícula no aconseguiria el seu propòsit (a Fassbender ja li va valdre la Copa Volpi a l’últim Festival de Venècia).

El tercer puntal és el propi McQueen, qui com a director i co-guionista també sap aportar el ritme que contribueix a l’esperit de la historia en cada moment, passant per la reiteració, l’espiral frenètica d’actes que tenen atrapat el personatge principal i els altibaixos que fan mantenir el dubte sobre si Brandon i Sissy aconseguiran canviar les seves vides o no. Aquí el realitzador es torna a acompanyar del director de fotografia Sean Bobbitt i el muntador Joe Walker que ja li havien aportat el seu toc a la més opressiva ‘Hunger’.

Shame’ és una tragedia gens fàcil narrada de forma a la vegada brutal i terriblement emotiva en mans d’un duet McQueen-Fassbender que torna a funcionar a la perfecció.

[rating: 4]

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies