Nascuda a Barcelona l’any 1980, Mar Monegal aterra al Teatre Gaudí amb “Oxígen”, obra amb la qual debuta com a directora.  Diplomada en infermeria per la Universitat de Barcelona, comença a formar-se com a actriu a l’Escola Eòlia i també com a dramaturga en diversos tallers impartits per Pablo Ley, Carlota Subirós, Roger Bernat, Sergi Belbel o Marc Rosich. Actualment, viu totalment centrada en el teatre. A La Finestra Digital iniciem una ronda d’entrevistes amb les noves cares de l’escena catalana.

Quan i com et vas començar a endinsar en el món del teatre?

Em ve de petita. Quan tenia 9 anys, a l’escola, van obrir l’extra-escolar de teatre i li vaig demanar a la meva mare que volia apuntar-me; recordo que la primera obra que vaig fer va ser “El malalt imaginari” de Molière, fent de Toneta. M’ho vaig passar tant bé que després em van apuntar a un grup de teatre amateur de Gràcia.

Quan tenia 24 anys me’n vaig anar una temporada a Itàlia (A Siena) i, una mica de casualitat, sense saber massa italià, vaig fer un càsting per una versió lliure d’Antígona dirigida per Fabrizio Casanelli i Letizia Pardi, em van seleccionar i vaig estar-me a Siena fins al final de les representacions. A la tornada em vaig reincorporar a Urgències de l’Hospital del Mar, em van oferir torn de tarda i com que tenia els matins lliures vaig decidir apuntar-me a Eòlia a fer classes d’interpretació.

A Eòlia, apart de la interpretació, vaig interessar-me per la dramatúrgia, sempre m’ha agradat escriure i vaig pensar que potser escriure teatre podia ser divertit. I aquí és on va començar la faceta de dramaturga… En un curs que feia el Pablo Ley vaig començar a escriure “Sushi”, una obra que vaig aprofitar per acabar d’escriure quan estava embarassada i va acabar essent accèssit del Premi Romea 2008 i Premi Ramon Vinyes 2008.

I ara faig una mica de tot: d’actriu, de coordinadora, de professora d’interpretació, de dramaturga i… amb “Oxigen” m’he atrevit a tastar això de la direcció.

Oxigen entrevista Mar Monegal

Ha sigut molt difícil tirar aquest projecte endavant? Quins obstacles us heu trobat?

Per tirar projectes de teatre endavant has de voler-ho molt perquè no és gens fàcil i no tens garanties de res.

La meva idea, en un primer moment, era tenir l’obra assajada i un cop amb el producte acabat, anar a veure a programadors de sales alternatives per si estaven interessats en programar-la. Però assajar sense tenir teatre que ho vulgui ni data d’estrena pactada és complicat. És complicat perquè els actors tenen uns horaris imprevisibles i només es poden comprometre seriosament en projectes que saben que arribaran a port.

Però, sobretot, l’obstacle més gran a l’hora de fer “Oxigen” ha estat trobar l’actor pel personatge de Roger. Trobar algú que només amb la seva presència donés la imatge de submarinista, algú lluminós, vital, apassionat, que tingués un look contrastat amb el Francesc, que tingués disponibilitat i que alhora fes bona parella amb l’Helena no ha estat fàcil. I sense actor no podíem assajar. De fet des que vaig escriure l’obra fins que hem acabat muntant-la han passat dos anys. Hem tingut el projecte parat molt de temps i l’escenografia entaforada en una habitació de casa meva.

Una de les sorts que hem tingut però és que tothom que s’ha involucrat en el projecte sempre hi ha confiat moltíssim. I els uns pels altres, sempre ens hem recordat que valia la pena tirar-lo endavant, que malgrat no tenir ni actor, ni data d’estrena, ni teatre, ni disponibilitat horària compatible per assajar, no havíem d’oblidar-nos d’”Oxigen“.

A finals de juliol del 2011, abans de marxar de vacances, vaig tenir el rampell d’enviar-li el text a l’Ever Blanchet. El vaig telefonar i li vaig proposar de fer una lectura dramatitzada per explicar-li el projecte i que conegués l’equip, pensant que per llegir el personatge del Roger ja trobaríem algú que ens fes el favor. L’Ever va acceptar i després de la lectura ens va dir que ens programava dos mesos al Teatre Gaudí. Des d’aquell dia tot han sigut facilitats… si l’Ever no ens hagués donat aquesta oportunitat potser “Oxigen” encara estaria en un calaix.

Es pateix més a la sala d’urgències o fent de directora el dia de l’estrena?

Curiosament el dia de l’estrena estava tranquil·la. Impacient però tranquil·la, confiava en la feina que havien fet els actors durant els assajos i tenia moltes ganes de veure la reacció del públic. Així que, sense cap mena de dubte, penso que es pateix més fent d’infermera d’urgències que el dia de l’estrena d’una obra. Quan estàs a triatge amb les urgències col·lapsades i t’arriben malalts greus, o quan algú entra en parada cardio-respiratòria o quan un malalt es complica, el nivell de tensió és molt alt… No es pot comparar la responsabilitat que tens com a infermera d’urgències. Una equivocació administrant una medicació pot ser letal. Com a directora també tens responsabilitat però no està en joc la vida de ningú.

Tant el teatre com la infermeria són professions molt vocacionals. Les dues tenen una cara amable i una que potser no ho és tant, però les dues professions creen adicció.

Entrevista Mar Monegal Oxigen

Ets mare i infermera, t’has nodrit molt de les teves experiències com a tal per a escriure “Oxigen”?

És inevitable, tinc mirada de mare i d’infermera i això inconscientment surt durant l’escriptura i fins i tot a l’hora de triar el títol.

Moltes persones que han llegit “Sushi” em diuen que es nota que està escrita per algú amb influències del món sanitari. I “Oxigen”, tot i que no és autobiogràfica, no l’hauria escrit sinó hagués passat per l’experiència de ser mare.

Quant vas trigar en escriure l’obra? Tenies clara la idea o la vas modificar segons l’anaves escrivint?

Va ser molt ràpid. De fet tot va començar una mica com un joc. Tenia ganes d’escriure sobre la maternitat i em vaig posar davant de l’ordinador sense cap idea en concret. De seguida vaig trobar els personatges des d’on explicar la història, volia que hi hagués dues parelles, una de més convencional i una més “alternativa”. Escrivint m’ho estava passant tant bé que, en un cap de setmana vaig escriure el que seria l’esborrany de la història. Després els vaig proposar a uns amics, entre els quals hi havia el Francesc Ferrer i l’Helena Bagué, de fer una lectura dramatitzada del text i em van dir que sí. Durant els assajos d’aquella lectura vaig provar moltíssimes coses com explicar la història pel final, cronològica, desordenada, vaig treure escenes, en vaig escriure de noves…

Després de la lectura i de la bona resposta que va tenir per part del públic assistent, el Josep Galindo, la meva mare i, sobretot, el Francesc Ferrer, em van animar a muntar-la. Però vaig trigar una mica a fer el pas i durant aquest temps vaig continuar jugant amb el text, i un cop vam començar a assajar també he modificat coses… així que, el text que vaig escriure en un cap de setmana, probablement té poc a veure amb el text final.

A “Oxigen” ens presentes dues parelles que s’enfronten al fet de ser pares per primer cop, però dues parelles ben diferents. ¿Creus, però, que els personatges són tan diferents davant la paternitat/maternitat?

Les dues parelles viuen situacions semblants com l’embaràs, el part, les nits sense dormir… però les enfoquen de manera diferent i li donen un valor diferent.

La diferència més gran és que la parella, teòricament, més feliç i enamorada (l’Ona i el Roger), quan tenen la criatura es distancien més. L’Ona se sent sola, el Roger està molt enfocat a la seva feina i es manté al marge de l’embaràs i de la criatura.

L’Àlex i la Marta, en canvi, discuteixen més però durant l’embaràs. I un cop neix la criatura, la parella està molt més unida, llegeixen junts “La Bíblia del embarazo”, passen l’hora del còlic junts…

Oxigen Mar Monegal

Quina és la recepta perquè la parella no trontolli quan arriba el primer fill?

No la tinc la recepta. Cada parella és un món. Però suposo que, només el fet de saber que els dos primers anys de vida d’un nadó són uns anys “complicats” per la parella, ja ajuda.

Com diu la Marta en un moment de l’obra “El que heu de fer és tornar a fer vida de parella, sortir a sopar, anar al teatre, buscar moments per fer l’amor…

Oxigen” és una manera de riure’ns de nosaltres mateixos?

Sens dubte. Els personatges són peculiars però les situacions són quotidianes, tots en algun moment o altre ens hi podem sentir identificats. Fins i tot les persones que no han tingut fills.

Creus que és fàcil per als nous directors i dramaturgs fer-se un lloc a l’escena catalana?

No, i menys ara, en època de retallades. Però les dificultats fan que les companyies lluitadores i amb personalitat pròpia s’espavilin i acabin prenent iniciatives tant fantàstiques com el que ha fet Flyhard creant la seva pròpia sala donant sortida a obres contemporànies escrites en català.

El T6 és una bona oportunitat però, en el fons és una mica un premi per autors-directors que porten fent feina durant molt de temps a les sales alternatives i que ja han demostrat tenir molt de talent.

Seria fantàstic que hi hagués més facilitats per la gent que comença de veritat, que es creés una associació de dramaturgs i un espai per mostrar nous textos. És d’agrair les oportunitat que dóna l’Ever Blanchet a la gent que comença oferint la possibilitat d’estrenar al Teatre Gaudí o al Versus.

Quina sensació esperes que s’endugui el públic després de veure “Oxigen”?

Que surtin del teatre amb la sensació d’haver passat una bona estona,  amb tema de conversa per estirar el fil tot prenent un cafè i amb la sensació que la història els ha aportat alguna cosa.

Oxigen Teatre Gaudí

Estàs satisfeta de l’acolliment del públic?

Molt. Quan fas una obra de teatre el que vols és que agradi, que la gent s’ho passi bé, que surti del teatre d’alguna manera “modificada” perquè els personatges i la història els ha arribat.

T’ha sorprès la seva reacció?

Tot i que sabíem que tenia força pinzellades de comèdia ens ha sorprès que la gent rigués tant. També ens ha sorprès que agradés a una franja de públic tan àmplia, hem tingut bon feedback tant d’adolescents, parelles que estan esperant, parelles que ja fa temps que són pares, persones que no tenen fills i gent gran que ja fa temps que ha viscut les situacions que planteja l’obra. És bonic veure el teatre amb un públic tan variat. A mi em fa molta gràcia que vinguin embarassades i em fa molta il·lusió que  les parelles que tenen criatures petites es regalin un moment per anar al teatre.

Estàs treballant en nous projectes?

Veure que una obra que has escrit s’ha arribat a estrenar sempre anima i la veritat, ganes de continuar escrivint i de començar nous projectes no me’n falten. Tinc un parell d’idees al cap que potser començo a desenvolupar aquest estiu. Ara, en el meu present més immediat, tinc previst reassajar l’obra i fer la versió a la italiana per portar-la de “bolos”.  I després, tinc ganes de continuar formant-me i centrar-me en la coordinació i les classes d’interpretació que imparteixo a l’escola Eòlia.

Comparteix...
Tweet about this on TwitterShare on Facebook0Email this to someoneShare on Google+0Pin on Pinterest0Print this page

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies