Els Suecs The Sounds van tornar a passar per l’Apolo, en el que ja sembla ser una cita anual, per presentar el seu quart disc Something to Die For (SideOne Dummy Records, 2011), un retorn a l’esperit dance vuitanter de Dying to say this to you (Warner Music Sweden, 2007) que tantes alegries els va reportar i que van deixar un pèl de banda amb Crossing the Rubicon (Amioki Records, 2009) en un intent un punt fallit d’abandonar els sintetitzadors per trobar el seu lloc en l’indie de fàcil escolta.
Sóc fan del Synth Pop. Ho he de reconèixer. Tot i que, per aquelles coses de la vida i per la sobresaturació de nous grups al mercat, no n’escolto tant com voldria, sempre gaudeixo com una nena petita dels directes d’aquests tipus de grups. The Sounds ja es van revelar a principis del 2000 com un d’aquells grups que valia la pena escoltar, per la seva innovadora proposta, capaç de transportar-te als vuitanta en un obrir i tancar d’ulls.
En aquesta gira de presentació s’han fet acompanyar de The Limousines i Kids at the Bar. És possible que els lectors electrolovers d’aquesta crònica se’m tirin a sobre pel que estic a punt de dir, però els teloners són, justament l’únic però que li poso a un concert pràcticament rodó. Ja fa uns mesos que dono voltes al fet que alguns teloners haurien de ser-ho literalment: haurien d’actuar quan es baixa el teló. En aquest cas i, insisteixo, des d’un punt de vista estrictament personal, considero que els escollits per donar pas als Suecs, eren massa “tralleros” per aquelles hores del vespre. Haurien donat més de sí després del concert, un cop els ànims ja estaven caldejats.
I finalment, Maja Ivarsson i els seus, prenen posicions i arrenquen amb “It’s so easy” i “Dance with the Devil”, els dos temes que obren el seu darrer disc. Ivarsson està, com sempre, imponent: short i talonassos i tots els seus encants de frontwoman que no trigaran a mostrar-se en el seu màxim esplendor per posar-se a la butxaca un públic que ja ve predisposat de casa. Amb The “No-No Song”, també de Something to die For, l’Apolo es rendeix del tot a la proposta dels suecs i coreja gairebé sencera la cançó. Només serà el principi de la sinergia que s’acabarà creant i que encara durarà ben bé una hora i mitja.
El setlist es passeja majoritàriament pels temes del seu darrer disc, amb moments per revisitar imprescindibles dels seus discos anteriors, com la preciosa “Night after night” (meravellosa interpretació d’Ivarsson, per cert), “Painted by Numbers”o “Song with a Mission” de Dying to say this to you o la fantàstica “Living in America”, del seu disc homònim. Cap errada en la instrumentació, amb especial menció a Jesper Anderberg al sintetitzador, Maja Ivarsson irradiant alegria, savoir faire i grans dosis d’energia durant tot el concert ( visca les frontwomen!) i el públic completament entregat al bo i millor de The Sounds, que ara sí, sens dubte, han tornat als seus orígens.
Deixen per als bisos el gairebé himne “Tony the beat”, en un savi exercici de dosificació, per acabar tancant amb “Hope you’re Happy Now”, gairebé constatant el que estava passant a l’Apolo després del show dels suecs. Gent contenta i satisfeta després d’un directe sense peròs, amb un setlist intel·ligent i un so impecable. No sé si parlo des de l’atreviment en dir que The Sounds han tornat més en forma que mai després de Crossing The Rubicon, però el que es va viure dijous va ser una festa amb totes les de la llei. Senyors, synth is back. Immillorable elecció.
Setlist
1. It's so easy
2. Dance with the devil
3. Dance with me
4. The no no song
5. Something to die for
6. Song with a mission
7. Better off dead
8. Night after night
9. Painted by numbers
10. Queen of apology
11. No one sleeps
12. Yeah yeah yeah
13. Living in America
14. Dorchester hotel
15. Tony the beat
16. Hope you are happy now
Envía una resposta