La lengua de las corbatas

2012-02-08

6Valoració

Los Afinados i el Théâtre Organic presenten aquest espectacle allunyat dels patrons als que estem acostumats. A través d’un estil no naturalista porten l’exageració gestual i de situació fins a l’extrem més surrealista.

Tres candidats a un lloc de treball. Un espai diàfan on predomina el blanc i la llum clara. La música ambient a la sala es repeteix subtilment. Sempre sona el mateix, fins a la extenuació. Ens trobem davant d’una comèdia de situació que busca el riure a través de les diferents accions que s’hi van succeint. Això, juntament amb la interpretació dels personatges transformen situacions tràgiques en hilarants. Sergi Estebanell i Pablo Contestabile acompanyen el gran talant interpretatiu de Judit Martin. La seva bis còmica li permet jugar com ningú en cadascun dels seus moviments i en cadascuna de les seves interjeccions. I la música segueix sonant però no els criden. I a poc a poc els límits humans es van posant en joc. L’espera, barrejada amb l’estat nerviós i tens dels aspirants, provoca diferents crisis que elaboraran un còctel explosiu de decadència i desinhibició. Fins a on estem disposats a aguantar? Per què? Són preguntes que queden a l’aire.

Amb tot plegat observem un teatre amb una estructura i patrons apartats de l’ortodòxia. I és per això que la seva escriptura se centra en col·locar els actors davant dels conflictes per a transformar la tragèdia en comèdia. Així doncs, més que una obra argumental ens trobem davant d’una situació en la que els protagonistes hauran de respondre. Angoixes, contradiccions i projeccions que els conduiran als propis límits. A no entendre però a seguir fent. Perquè la roda segueix el seu camí absurd però inevitable. Perquè la pèrdua de la pròpia identitat sembla inherent a allò que volen fer de nosaltres. Perquè, d’alguna manera, ens estan dient que el control és en mans d’allò que creiem ser i no pas d’allò que som. Perquè acceptem la nostra vàlua en allò que ens demanen i amaguem el “jo” per no decebre. I encara que posin en joc la nostra felicitat no som capaços de prendre una altra direcció.

Un teatre de l’exageració proper a JacquesTatí, Jerôme Deschams i Roberto Benigni que dóna més importància al gest, la cinèsica i al llenguatge facial que no pas a la paraula. Un burlesc contemporani que presenta uns personatges “sobrepassats” malgrat la voluntat de voler fer les coses bé. Volen destacar, donar el millor de si, però les situacions excessives i el seu comportament extrem acaben traient el pitjor de cadascun. Dirigit per Sophie Gazel, ens apropem a un espectacle poc convencional però efectista. Una sensació d’abandonament i compassió envaeix el pati de butaques. Potser perquè una part d’aquests personatges viu dins nostre. I ens posa al límit. Fins on resistirem? I la pregunta més desesperançadora, per què? Tres candidats a un lloc de treball. Ara els coneixem una mica més. Sabem el que estan disposats a suportar. Algú marxarà? La dignitat juga la seva partida. Allò que perden pren diferents importàncies. I els límits es renoven. I la música deixa de sonar. Però ens és igual, quelcom a dins nostre no ens deixa marxar. Volem seguir fins al final. Fins al final.