Juke Box – La Finestra Digital

Juke Box

2012-02-08

9Valoració

L’editorial La Cúpula publica “Juke Box”, un còmic de Charles Berberian sobre el món de la música i els seus protagonistes més rellevants.

Alex Mélis és l’encarregat d’engegar motors en el viatge musical que suposa “Juke Box” amb una gran introducció en la que ens explica que un bon Juke Box ha de tenir una cançó que serveixi per presentar les característiques del lloc on està situat, unes quantes cançons per ballar com idiotes, un grapat de cançons que reflecteixin la nostra malenconia, grandíssims temes dels grans grups de la història, temes de grups del moment, oldies per tal de rejovenir-nos uns quants anys, cançons populars de borratxera i cançons de cloenda.

Ens cordem el cinturons i comencem a viatjar pel món de la música fins que ens topem amb els grans dels ’80: George Michael, Boy George, Depeche Mode, Duran Duran i el gran Michael Jackson ens donen la benvinguda a l’època on no eres ningú sense unes bones ombreres, una època on per estar a la moda només calia semblar un rugbier i ser fan de “Thriller”, fins que arriba la revolució estilística de Leonard Cohen i les seves més que conegudes sabates. Podem deduir que cadascú canta segons les sabates que duu i organitzar una bona sabateria entre els mocassins de Cash, les esportives Adides de Queen, les Converse de Strokes i les sandàlies de Neil Youngi les apretades i llustrades del nostre amic símbol de malenconia, dolor i tristesa.

Un exemple de cantant còmode és Phil Collins, que va descobrir que cantar amb uns pantalons còmodes no li restava ni gota de prestigi. Per això pot arribar a fer dos concerts benèfics a dos continents el mateix dia sense despentinar-se. El seu antònim seria l’impecable i extravagant Elton John que vesteix sempre de manera acurada perquè el dia que no ho fa pateix greus ensurts. Recordem quan es va disfressar de goril·la per anar a cantar amb Stooges i realment van pensar que un animal salvatge els atacava i va rebre una bona tunda.

Els que demostren que tenen mals rotllos són els Rolling Stones. Molt ben representats se’ls veu en escenes típiques on els uns se’n foten dels altres i del que necessiten per rendir a un escenari. Els seus eterns rivals abanderats per John Lennon, en canvi asseguren que es duen molt bé però que “l’any 1979 no mata”.

Om Kalsoum, MC5, David Bowie i Simon & Garfukel tot i no ser protagonistes també se les carreguen amb tot l’equip.

Historietes dels grans, dels ídols de masses, de les icones del pop i del rock que caricaturitzats al màxim ens porten a recordar allò que els defineix i alguna anècdota curiosa que ha fet que les seves carreres puguin ser discutibles. Ningú no és perfecte i per treure defectes l’autor en té la mà trencada. Ens fa viatjar sense bitllet de manera àgil a través de vinyetes obertes que no afluixen el ritme de lectura en cap moment.

S’agraeix molt el treball de documentació que ha fet l’autor a l’hora de presentar-nos aquest treball ja que seria massa fàcil caure en estereotips i clixés a l’hora de fer les caricatures. Però no, Charles Berberian busca la manera d’estereotipar la imatge que ells donen però dóna una volta de cargol als seus diàlegs fent que imatge i text es complementin a la perfecció aportant dades precises i curioses sobre la música, els ídols, els fenòmens comercials, les modes i la societat en general.

L’autor deixa a Monsieur Jean descansar i ens ofereix una obra totalment diferent. Salvant les distàncies i els contextos, el llibre em recorda a “Ellos mismos” de Joaquin Reyes, tot i que aquest darrer agafava a molta més gent però sense profunditzar tant en les seves vides. Tot i les discrepàncies tenen un humor molt semblant i un sentit de la realitat que sovint deixa al públic a prop del ridícul.

“Juke Box és un llibre estereofònic, fet especialment per ser llegit a tot volum proporcionant una satisfacció auditiva excepcional”. I és que la música és el mitjà de transport més ràpid de tot el món.