Nuevos Titanes: Juegos

2012-02-07

8Valoració

Més de 20 anys han necessitat Marv Wolfman i George Pérez per completar aquest còmic, que l’editorial ECC (encarregada actualment de la publicació de DC a Espanya) acaba de treure al mercat. És tracta d’un còmic realment especial perquè recupera uns personatges i una manera de plantejar les seves històries que van gaudir de gran èxit durant els anys 80.

Ara Wolfman i Pérez ens presenten la darrera aventura d’uns personatges que van popularitzar i fer créixer. Evidentment, durant aquests 20 anys els personatges han viscut moltes històries i han passat per nombrosos canvis editorials. Per això els autors havien de plantejar una aventura que es pogués llegir de manera independent i que es pogués situar aproximadament en algun moment de la seva història però que no suposés cap tipus de compromís per la seva evolució posterior. Tenint en compte, a més, que aquesta aventura es va començar a plantejar als voltants de 1988 i que el guió ha sofert diverses reescriptures per adaptar-se als temps i a la nova forma d’escriure i fer còmics, tots coincidirem que és gairebé un miracle que Nuevos Titanes: Juegos s’hagi publicat finalment. Un afortunat miracle, cal afegir.

La història que plantegen Pérez i Wolfman no és gens original: una ment criminal ha decidit posar en marxa un elaborat pla per tal de destruir la ciutat de Nova York. El pla està dissenyat específicament per involucrar als Nuevos Titanes i, ajudant-se d’un equip de supervillans, va situant un conjunt de trampes per tota la ciutat que posaran en perill les vides dels protagonistes.

Es tracta d’un argument típic d’un còmic clàssic de superherois, que fins i tot es podria considerar poc sofisticat si el comparem amb algunes de les coses que ens trobem actualment en el mitjà. Nuevos Titanes: Juegos té un començament una mica lent i un plantejament precipitat i poc justificat. Tot i així, un cop superades les primers 30 pàgines, i ja amb la història en marxa, l’aventura se succeeix sense pausa i atrapa fins que arriba el final. La narració té un ritme viu, amb contínues escenes d’acció i bones interaccions entre els personatges, que tornen a ser els que eren quan els vam conèixer fa ja massa anys. Pàgina a pàgina rememorem el que ens va agradar i emocionar d’aquells Titanes i el que esperàvem de les seves aventures. Recuperem les seves baralles, el sentiment pur d’amistat entre ells i els seus conflictes interns i, per un moment, sembla que el temps no hagi passat. I un cop arriba el final, una mica esgotats per l’acció trepidant de l’obra, ens adonem que és el final de veritat, que els personatges que protagonitzen aquest còmic no tornaran, almenys en noves aventures, i que haurem de recórrer a la relectura per retrobar-nos amb ells.

Si el guió és més que correcte en el plantejament de la història, la caracterització de personatges i el repartiment de l’acció, en qualsevol còmic de George Pérez les principals virtuts estan en el dibuix. Pérez ha fet un gran esforç per evitar que es notin les diferències en el seu estil entre les pàgines que va dibuixar fa més de dues dècades i les que ha fet en els últims tres o quatre anys, un esforç al que han contribuït entintadors i coloristes. Pérez segueix dominant uns personatges que són vells coneguts i, el que és més destacable, treu més partit d’ells que molts dels autors que han vingut posteriorment. La seva narració és màgica, fent servir sèries de vinyetes de diferents orientacions per superposar línies narratives paral·leles, engrandint o reduint la mida de les vinyetes per jugar amb el temps, superposant diferents moments temporals, jugant amb la composició i elaborant complicades seqüències d’acció. La capacitat de George Pérez com a narrador gràfic és incomparable, molts pocs autors en el món dels superherois estan a la seva alçada i cada pàgina seva ens convida a parar, a observar-la amb deteniment, mentre que l’acció i la necessitat de saber el que passarà ens empeny a continuar.

Nuevos Titanes: Juegos és un còmic atemporal, un producte dels anys 80 que va caure per un forat en el temps i ha aparegut ara, el que fa que estigui una mica fora de lloc en alguns dels seus plantejaments i formes de presentar la història. Però l’emoció que desprèn i el talent desbordant del treball de Pérez són factors més que suficients com per recomanar-lo a tothom, als que van llegir els Titanes quan eren petits i als que s’apropen per primer cop a una etapa mítica.