Un dormitori, un saló, una cambra de bany i un menjador. Entre aquestes quatre sales, la directora Carol López ens presenta a dues parelles i els seus respectius conflictes. Amor, desamor, desig, canvi, maduresa, fills, traïció, comunicació… els temes i les desavinences van sorgint en forma de fals documental, de teràpia. La tragicomèdia està servida.

Només entrar al teatre, les frases que han penjat a l’entrada ja ens adverteixen dels diàlegs punyents, i sobretot, que el tema de l’obra és el món de la parella.

Andrew Tarbet i Olalla Moreno per una banda. Dolo Beltrán i Andrés Herrero per una altra. Dues parelles que s’acosten perillosament als 40 i que es troben en crisi, uns més conscientment que els altres. Mitjançant un televisor col·locat damunt l’escenari, som testimonis de les sessions de teràpia de les parelles amb un conseller matrimonial (veu en off que posa Paul Berrondo). Alhora, dalt de l’escenari, a les quatre habitacions entrecreuades, som testimonis de la vida real. De les contradiccions dels personatges, dels seus secrets, desitjos i mentides.

L’escenografia està molt cuidada i respon a la perfecció a la intenció que es vol donar. Els dos pisos es confonen, com confosos i barrejats estan els seus personatges. Elles, amigues i confidents. Ells, amics i socis. Veïns i amics (elles, a través d’ells) però que són de móns diferents i que es troben, inicialment, en processos diferents de la seves respectives relacions. El joc és que siguin dos pisos diferents però que els 4 personatges no marxin de l’escena en cap moment, així que es confonen les realitats i situacions dels dos pisos, barrejades molt intel·ligentment. La música ens acompanya tant per dona clima com per ajudar/jugar amb els personatges i les seves emocions.

Res no tornarà a ser com abans La Villarroel

Copyright: David Ruano

Els diàlegs són moltes vegades brillants, són punyents, àcids i divertits. Els actors ho fan bé, amb menció especial per a Dolo Beltrán. El fet que els personatges tinguin el mateix nom  que els actors, i en el cas de la Dolo, fins i tot la professió, suposo que tenia la intenció que donar credibilitat als personatges, jugar amb barreja de realitat i ficció. La meva opinió és que no era necessari i que confon més que ajudar. Els actors ja actuen amb naturalitat, semblant espontanis fins i tot, ja ho fan prou bé com per haver de remarcar cap qüestió per sobre de les seves interpretacions.

Malgrat els diàlegs potents, les personalitats i situacions que es donen a l’obra, estan plenes de tòpics. L’home de trenta-i-tants que es resisteix a créixer (l’etern complex de Peter Pan), la frivolitat immanent a les situacions compromeses, la por a madurar tant en ells com amb elles, les banyes, el tòpic de que sempre és la dona la que “obliga” a tenir fills… en fi, unes situacions força vistes una vegada i una altra, Ia qual cosa no vol dir que no existeixin, però hi ha més món. Retratem altres coses. En aquest cas, per fer l’obra més contemporània, el recurs ha estat parlar de crisi i de sèries de TV. És en aquestes coses que el guió em sembla una mica més fluix.

Tot i amb això l’obra és dinàmica, divertida i amb moments molt tendres (quasi sempre gràcies a l’actuació d’Andrés Herrero). Una hora i vint de conflicte de parella, o en definitiva, d’allò que mou el món: l’amor (i el desamor).

[rating:3]


Es pot veure a: La Villarroel
Text: Carol López
Intèrprets: Andrew Tarbet, Olalla Moreno, Dolo Beltrán i Andrés Herrero.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies