Les tres germanes

2012-02-02

8Valoració

Tres germanes russes desconstrueixen Txèkov. L’esperança com a eix vertebrador de la vida les fa ancorar en un passat constrictiu però segur. Al davant, el desig de traslladar-se a Moscou. Però el viatge es va postposant. El temps passa i, amb ell, les il·lusions i esperances llaurades durant la joventut.

En un espai íntim i acollidor, Les tres germanes travessa l’espectador amb els seus aires aparentment conservadors. Un text de principis del segle XX que s’amalgama amb un del segle XXI. Dos contextos distanciats que prenen la realitat social present com un búnker des d’on observar un futur idealitzat que ha de treure’ns d’aquesta continua batalla que representa la vida. Una original adpatació d’aquest clàssic de Txèkhov de Sanchis Sinisterra dirigit, amb sobrietat, per Raimon Molins.

Tres actrius sobre l’escenari. Als peus de l’espectador. Som a casa seva. El paisatge no canvia, els anhels de les tres germanes tampoc. El temps passa. I el desig sembla allunyar-se, a poc a poc, de cadascuna d’elles. Senten que les ganes de viure i d’estimar xoquen amb uns ideals caducs i qüestionables. Però són dins d’un viatge vital i l’ansietat i la tristor prenen el timó d’un afany esviaxat per uns ideals socials que ens allunyen de la realitat. Els personatges que no hi són se’ls reinterpreta i allò que sembla sobreactuat és acotat per la crítica. Un treball clàssic i convincent. Sòlid. Patricia Mendoza, Mireia Trias i Matilda Espluga són Irina, Masha i Olga. Les tres, tot i les diferents circumstàncies, lluiten per desfer-se d’un present que les angoixa i d’un futur que les il·lumina. Per què? Es pregunten.

En una ambientació austera però eficient que ens enmiralla en un clima dens i encarcarat. Alguns trencaments jocosos. Pocs, però precisos. Els imprescindibles per tornar a inhalar amb força i absorvir nous estats emocionals. La tristor, la soledat, l’abandonament… Però, sobretot, la por a quedar-se sola. La temença a no arribar al lloc que els ha de donar la plena satisfacció. Un desig amb nom de ciutat: Moscou. Les llums s’apaguen i mostren un to groguenc i ranci. Apareix l’esperança en forma de flama. Però la successió dels anys la va afeblint. Com la vida. Com el patiment. I amb pas ferm i silenciós es van diluint les il·lusions posades en una utòpica felicitat, en un ideal d’amor, vés a saber tret d’on.

Una obra contemporànea que ens apropa a l’estat actual de crisi. I això hauria de servir per qüestionar-nos més que el present, el futur. Què ens empeny? Quins valors posem en joc? On para la nostra felicitat? A Moscou? En aquest Moscou utòpic que tots anhelem on tot serà millor i el nostre patiment esdevindrà gaudi. Qüestionem-nos el present. Potser així copsarem allò del que ens hem de despendre. Desconstruim la nostra realitat. Les tres germanes ho fan.