El passat dijous centenars de bombetes il·luminaren la Gran Via de Barcelona amb el nom de Mónica Naranjo sobre la façana del Teatre Coliseum. La cantant ens visitava en la que seria la única representació en la ciutat comtal del seu espectacle “Madame Noir” en el 2012. Finalment es feia realitat l’anhelada cita amb els fans catalans, sobretot per aquells que es van quedar sense poder-la veure l’any passat a l’Auditori.

S’ha d’aclarir que Madame Noir no és un concert a l’ús, sinó més aviat teatre musical. Una obra en la que Mónica Naranjo es reserva el paper principal , el d’una Diva (no podia ser d’una altra forma) de l’època daurada de Hollywood. Un paper que li permet cantar però també actuar.

Tot i que del seu talent vocal ja en teníem constància, resulta impossible no quedar-se bocabadat en un directe calculat per potenciar cada un dels molts matisos que la seva veu pot aconseguir. La selecció de temes, que fuig dels èxits més sonats per refugiar-se en adaptacions al piano de temes més “dramàtics”, ofereix la possibilitat a Mónica Naranjo d’apropiar-se del teatre com ho faria una folklòrica en bona forma. Són interpretacions de temes com Miedo, Ahora, Ahora o Balada para mi muerte, les que fan posar-se de peu tot el pati de butaques.

El "Madame Noir" de Mónica Naranjo en el Teatre Coliseum de Barcelona.

Però la sorpresa de la nit ens la donen les dots interpretatives de la Naranjo. El seu personatge, Madame Noir, és, com deia, una Diva dels anys 40-50 que fa recordar i dona la volta a personatges com el de Gloria Swanson a El crepúsculo de los Dioses o la Bette Davis a Qué fue de Baby Jane. Deliris de grandesa amb molt d’esquizofrènia que no fan més que amagar un depriment sentiment de solitud. Mónica Naranjo treu punta a la besant còmica del seu personatge en una demostració de pallassisme equiparable al de la mestra Lina Morgan. Una inaudita explosió de rialles, plors, despotisme, somriures complaents i fins i tot balls robòtics.

El "Madame Noir" de Mónica Naranjo en el Teatre Coliseum de Barcelona.

L’acompanyen sobre l’escenari Óscar Dorian, en el paper del director de la pel·lícula que protagonitza Madame Noir, Tracy, l’estrafolària i renegada dissenyadora de vestuari que fa les funcions d’assistent personal de la Diva, Gilbert Yáñez en el paper de “Polvitos” (el maquillador) i un gran Pepe Hierro, el pianista que manté la seva precària salut mental a base de medicació. Ells són també els responsables, quan la Diva no trepitja l’escenari,  d’entretenir el públic, de vegades a base de ridiculitzar-lo (que sempre funciona), i d’altres amb gràcies més o menys encertades.

Bons personatges en un guió poc desenvolupat (obra de Miriam Diaz-Aroca) que sovint flaqueja però indudablement enalteix una Mónica Naranjo en estat de “gràcia” en una nit inoblidable, sobretot pel seus fans.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies