Molt més que joves promeses

Malgrat la seva joventut, ja fa temps que el pianista Simon Trpceski i el director d’orquestra Jakub Hrusa son molt més que unes promeses. Així ho van demostrar el passat cap de setmana, amb l’inestimable col•laboració de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), en una nit dedicada a Brahms, Saint-Saëns i Dvorák.

Amb prou feines superen els trenta anys, i no obstant això ens van oferir un concert en el qual van exhibir saviesa i experiència de veterans, en un apassionant recorregut que ens va portar del Classicisme tardà al Nacionalisme bohemi, amb oportunes incursions romàntiques. El txec Jakub Hrusa va ser l’encarregat d’obrir la llauna amb l’Obertura tràgica de Johannes Brahms, una peça en la qual ja va mostrar la seva voluntat d’explorar totes les subtileses de la partitura en oberta complicitat amb els músics de l’OBC. Amb Hrusa, Brahms va sonar greu i solemne com en les grans ocasions. La voluntat del compositor hamburguès de crear una música absoluta, esquiva a qualsevol temptació experimental o paisatgística, va quedar ben clara amb aquesta versió precisa, que ens va permetre apreciar tota la complexitat i la prodigalitat d’idees de la seva obra.

A continuació, el pianista macedoni Simon Trpceski ens va oferir una suggestiva interpretació del Concert per a piano i orquestra núm. 2 en sol menor de Camille Saint-Saëns. “Sempre intento fer cantar al piano”, afirmava aquest jove intèrpret en declaracions prèvies al concert per a El Periódico i de ben segur que ho va aconseguir. A les seves mans, el prolífic i superdotat Saint-Saëns –al que sovint s’ha despatxat simplement amb el qualificatiu d’“acadèmic”, de manera massa reduccionista– va sonar juganer i lluminós, brillant i sorprenent, més avantguardista que mai. Per a això, va ser clau la complicitat manifesta amb Hrusa i la pròpia OBC; quelcom que es va fer especialment palès en els generosos bisos. En el primer, que el pianista va presentar en un més que correcte català, va comptar amb la inestimable col•laboració del concertino Roberto González i el contrabaix d’Albert Prat (si aquest cronista no està equivocat); els tres ens van oferir una enèrgica i virtuosa versió d’una, desconeguda per a mi, composició macedònia que va provocar que el públic acomiadés dempeus amb una merescuda salva d’aplaudiments a aquest extraordinari pianista.

Auditori Jakub Hrusa

Després del descans, Hrusa i l’OBC van escometre amb entusiasme la vuitena simfonia de Antonín Dvorák, una mostra genial de l’obsessió del compositor per desenvolupar un llenguatge propi que combinés alhora el llegat més clàssic de Brahms amb la voluntat de precursors com Smetana d’evocar el paisatge bohemi, i també la seva música popular. Per això, com bé assenyala Juan Carlos Moreno en l’interessant text que acompanya al programa, aquesta simfonia ha estat batejada sovint com la “Pastoral” txeca o fins i tot com la “Simfonia del Vell Món”, en al•lusió a la següent obra simfònica de Dvorák. Una OBC a tota marxa, i alhora repleta de matisos, comandada amb talent per Hrusa, es va encarregar de mostrar-nos l’exuberància compositiva d’un creador en estat de gràcia, capaç de jugar amb temes i variacions, de combinar lleugeresa i densitat orquestral, d’alternar els brots d’alegria amb d’altres moments més elegíacs. No és d’estranyar que, des del seu debut als Estats Units, aquest jove director d’orquestra, que visitava l’Auditori per primera vegada, no hagi parat de treballar en els cinc continents i que ja hagi estat fitxat com a nou director musical de l’Òpera Real danesa per a la propera temporada. Esperem que tant ell com el brillant Trpceski tornin a visitar-nos ben aviat: ja tenim ganes de més.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada