El biopic està molt present en les nostres cartelleres amb dues produccions que s’aproximen a persones polèmiques amb molt poder. Si Meryl Streep té moltes possibilitats de guanyar l’Oscar amb la seva interpretació de Margaret Thatcher a La dama de hierro, els premis han estat menys generosos amb la proposta de Clint Eastwood.
J. Edgar ens narra alguns fets importants de la vida de John Edgar Hoover, el primer director del FBI, la persona que el va fundar i que va posar tots els seus esforços en modernitzar la tasca policial i la lluita contra el crim. Eastwood s’aproxima a aquesta controvertida figura, que va estar darrera del FBI durant més de 50 anys, intentant equilibrar la seva visió del personatge, mostrant tant el seu objectiu de garantir la seguretat comuna com el seu desig de guardar els secrets de la gent que l’envoltava per tal de mantenir el control i el poder. Eastwood mescla diferents moments de la vida del protagonista recolzant-se en que Hoover, de gran, està escrivint les memòries. Aquesta elecció narrativa és positiva perquè els fets es mostren de manera subjectiva, des del punt de vista de J. Edgar, però negativa perquè està resolta de manera desigual i acaba sent confusa. A més, el primer terç de la història es recolza massa en la presentació de fets sense aprofundir i resulta massa avorrida. És quan comencem a introduir-nos en les motivacions del protagonista i en les relacions amb els altres que la pel·lícula guanya en interès, ritme i intensitat.
Tècnicament Eastwood és un gran director, sobri, fàcil de seguir i detallista amb tota la producció. Fa el que pot per aclarir els esdeveniments i els continus salts entre present i passat, però és inevitable que a estones el conjunt quedi una mica confús. El repartiment és sens dubte el millor de la pel·lícula. Leonardo DiCaprio està magnífic en un personatge complex i que ell aborda des de diferents perspectives amb equilibri. L’acompanyen una gran Naomi Watts, una assistent entregada i que en el present s’endevina infeliç, i Armie Hammer, donant vida a Clyde Tolson, ma dreta del protagonista que, segons diferents autors, va ser alguna cosa més. Tots tres, a més, s’han d’enfrontar a uns maquillatges poc aconseguits i que no juguen al seu favor. Cal mencionar també a Judy Dench, en el paper de la mare, figura cabdal en la vida de Hoover que va marcar la seva vida, els seus pensaments i les seves relacions.
J. Edgar no és la millor pel·lícula de Clint Eastwood. Confusa en alguns moments, emocionant en altres, el conjunt és desequilibrat i ens presenta, a estones superficialment, un personatge que va ser cabdal en la història dels Estats Units. Tot i així, un repartiment en estat de gràcia es mereix una mica de confiança per part del públic, i ja sabeu que la pitjor pel·lícula d’Eastwood és millor que la major part del que podem trobar a la cartellera.
Envía una resposta