L’any 2007 Paco Roca retratava en format còmic les ‘vivències’ d’una colla d’ancians en una residència. “Arrugas”, que es va endur el Premi Nacional de Còmic, va caure en mans de Manuel Cristóbal, productor de cinema que no només va quedar impressionat per la feina de Roca sinó que a més va veure en ella la llavor d’una pel·lícula. Sense ànims de desmerèixer, amb el còmic de Paco Roca tenien gairebé la feina mig feta, ja que aquest podria ben bé ser l’storyboard del film.
Arrugues acompanya l’Emilio en el seu ingrés en una residència. “Ja veuràs que aquí t’ho passaràs molt bé acompanyat de tots aquests vellets”, li diu el seu fill com qui deixa el nen a l’escola. Allà coneixerà al Miguel, l’Antonia, en Modesto, la Dolores o la Rosario. Tots ells ancians , tots ells amb la seva història particular, les seves dolences i la mateixa rutina diària però diferents formes d’afrontar-la o d’escapar-ne, encara que sigui mentalment. Allà també coneixerà l’Alzheimer, contra el que lluitarà amb l’ajuda dels seus companys de residència.
Arrugues suposa l’estrena en el llarg d’Ignacio Ferreras, que curiosament ja va tractar el tema de la vellesa en el seu curt How to Cope with Death, en el que mostrava de manera surrealista la lluita d’una anciana contra la mort. A Arrugues, però, el surrealisme és el que la vida real porta intrínsec, i els moments de fantasia són els creats per la ment dels seus protagonistes com a tècnica (voluntària o no) de desconnectar d’una realitat que els hi va en contra.
El film inclou algunes noves escenes que no hi eren en el còmic, com les de la piscina, i replanteja d’altres. Tot en pro d’una accentuació del drama, en la que s’impliquen també l’amplificació i alteració del tarannà del personatge de Miguel o l’excel·lent banda sonora de Nani García.
Arrugues ha estat nominada als premis Goya en dues categories: Millor Pel·lícula d’Animació i Millor Guió Adaptat, essent la primera vegada en la història dels Goya que una pel·lícula d’animació està nominada en aquesta darrera categoria. I no és d’estranyar ja que han fet una gran feina en una adaptació que transmet tant com l’original. No obstant, en el traspàs Arrugas perd certa màgia (quin final el del còmic!), i el que resultava entranyable ara sovint sembla trist. Però, és clar, això són coses del format. El que sí és segur és que desprès de viure Arrugues mirareu la gent gran amb uns ulls ben diferents.
Envía una resposta