Una bona nit de rock no requereix de grans estadis i muntatges grandiloqüents; al contrari, resulta més intensa en un espai més reduït però amb l’ambient adequat, un escenari sobri i proper dels que permeten que una banda entregada s’apropi a un públic a qui la música pot fer vibrar sense la preocupació d’acabar esclafat entre la multitud. I això és el que es va donar ahir a la Sala Apolo en el retorn als escenaris de Guano Apes.

La banda alemanya tornava a Barcelona després de vuit anys, entremig en què alguns dels seus membres havien emprès aventures en solitari.

Ambient, ganes de rock, la sala ideal i un escenari muntat i presidit per una gran cortina amb el nom dels Guano Apes. Tot estava llest per trencar el llarg silenci a les 21:30 de la nit i per certificar la reunió que posava el punt i seguit a la seva trajectòria després de la llarga separació.

Les primeres notes ens van remetre als dos grans èxits del seu tercer disc, ‘Walking on a thin line’, aquell que tot i convertir-se en un gran èxit anticipava la seva dissolució al 2003. D’aquell àlbum destacaren els singles ‘Quietly’ i sobretot ‘You can’t stop me’ que des de l’inici marcaven la pauta del concert d’ahir la nit: canya a les guitarres des del primer minut.

Però entre els dos temes ja treia el cap ‘Oh what a night’- com si fes falta dir-ho – el primer single del nou disc ‘Bel Air’ (2011) que tornava a ajuntar el grup a l’estudi nou anys després. Pels talls d’aquest s’han passejat quasi tota la nit, recorrent imparables ‘Sunday Lover’, ‘Fire in your eyes’, ‘She’s a killer’, ‘Tiger’, ‘When the ships arrive’, ‘Fanman’ i ‘All I wanna do’.

I en tots ells, Guano Apes en la seva plena expressió: un grup al que s’ha etiquetat de totes les maneres possibles: hard, grunge, funk, metal però que en la seva essència són pur i potent rock, com demostraren ahir.

Guano Apes Sala Apolo Barcelona

Per davant de tots, el nom que no deixava de sentir-se aclamar, la bestia parda que és Sandra Nasic sobre un escenari, amb un torrent de veu incansable i no menys energia movent-se sobre les taules. I al seu costat les guitarres liderades per Henning Rümenapp i el baix de Stefan Ude, units per bombardejar l’audiència amb la potencia que fa vibrar el públic a cada rascada de les sis cordes.

L’hora i mitja de concert es completava amb alguns grans èxits dels anteriors discs com ‘Open your eyes’ (“Proud like a god”, 1997) i ‘Pretty in scarlet’ (“Walking on a thin line”, 2003). Però sobretot amb molta entrega, ben rebuda per un públic igual d’entregat, i moltes ganes de compartir el moment amb la gent, bromejar, i divertir-se ja fos llançant-se sobre la platea, parlant amb la gent entre tema i tema o promocionant merchandising amb un passi de models.

Després del primer tram Nasic ja admetia que ‘sabeu que quan diem que és l’última cançó, no ho diem de veritat’ així que no es van fer esperar gaire per reaparèixer i encarar uns bisos que van incloure una batalla instrumental entre guitarres i bateria,  ‘Staring at the sun’ i la imprescindible ‘Big in Japan’ i com a punt final una vibrant ‘Lord of the boards’.

Amb els llums de l’Apolo ja encesos, Rümenapp baixava de l’escenari per posar-se darrera el taulell a vendre samarretes i parlar amb els fans que volien emportar-se a casa un record encara més tangible de la nit d’ahir.

Durs per fora, tendres per dins, com ens agrada l’autèntic rock.

Setlist
1. Quietly
2. Oh What a Night
3. You Can't Stop Me
4. Open Your Eyes
5. Sunday Lover
6. Pretty in Scarlet
7. Fire in Your Eyes
8. She's a Killer
9. Tiger
10. All I Wanna Do
11. When the Ships Arrive
12. Fanman
13. This time

Bisos:
14. Plastic mouth (instrumental)
15. Staring at the sun
16. Big in Japan
17. Lords of the boards