Dos genis en formació

L’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) ens va oferir, aquest passat cap de setmana, una oportunitat única per comprendre les transformacions de la composició orquestral de Beethoven a Brahms, amb una memorable interpretació de les primeres simfonies de tots dos compositors.

Que ningú es porti a confusió per l’entremaliada inclusió de la paraula “versus”en l’ocurrent títol de la programació. Més que un combat de boxa o un “cara a cara” propi d’un debat televisiu, el què ens va proposar Pablo González, el director titular de l’OBC, va ser un diàleg enriquidor, mitjançant la música, entre dos grans compositors de la qualitat de Ludwig van Beethoven i Johannes Brahms, un fascinant recorregut per les seves dues primeres simfonies –que continuarà el segon cap de setmana de març, escoltant llurs següents obres, també en una mateixa nit– que ajuda a comprendre l’evolució del Classicisme al Romanticisme del gènere simfònic que va tenir lloc al llarg del segle XIX.

D’alguna manera, l’allargada ombra de Beethoven havia provocat que Brahms postergués el seu debut en la simfonia –va estar donant-li voltes a aquesta primera obra una mica més de vint anys–, conscient que tots els melòmans de l’època el consideraven l’hereu natural de la tradició simfònica del compositor de Bonn. Per això pot resultar paradoxal que, fins i tot en aquesta etapa de joventut i primera maduresa, es consideri habitualment a Beethoven com un revolucionari destinat a fer esclatar les convencions de la música galant de la generació precedent, i a Brahms, en canvi, com a un creador conservador, allunyat de l’exuberància d’altres músics com Berlioz o Wagner. Probablement el seu afany de perfeccionisme, la seva extremada lentitud composant i la seva implacable autocrítica, unida a les seves manifestacions contra les innovacions d’altres músics com els ja citats o Liszt, hagin contribuït a allunyar la imatge de Brahms de l’esperit arrauxat i volcànic de Beethoven, malgrat que la seva música discorri com una evolució natural –més arriscada del què a priori pugui semblar, malgrat la seva aparença clàssica– de la del seu predecessor.

Beethoven vs. Brahms Auditori OBC

Per això, el concert que ens va oferir una OBC en plena forma aquest passat cap de setmana ens va permetre gaudir, de forma extremadament didàctica, de tot aquest joc de connexions i diferències entre ambdós compositors. En la primera part, González ens va servir una intensa, alhora que elegant, versió de la primera de Beethoven que ens mostra a un compositor que encara tracta de trobar el seu propi estil, immers en la música “absoluta” (és a dir, encara sense referències directes a les seves pròpies preocupacions i estats d’ànim), que prefigura però l’etapa “heroica” que vindrà a continuació. En la segona part, l’OBC va arribar al seu màxim amb una interpretació exquisida i brillant de Brahms que va reflectir a la perfecció l’esperit vaporós d’alguns passatges en contrast amb el to tenebrós que apareix tot sovint a l’obra abans de l’allegro ma non troppo final. Més enllà del tòpic que adjudica el sobrenom de “la desena de Beethoven” a aquesta obra (a causa de la relativa semblança entre l’últim moviment amb el final de la Novena de Beethoven), Brahms va sonar, en mans de Pablo González i la seva orquestra, majestuós, ple de lirisme i, per descomptat, deliciosament beethovià; cosa que el públic va saber agrair com cal a l’hora dels aplaudiments. Ja tenim ganes que arribi el segon round.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies