Quan Gran Hermano es va estrenar a Espanya fa gairebé 12 anys, el 23 d’abril de l’any 2000, no podíem sospitar que un concepte tan retorçat com el de tenir tancades i permanentment enregistrades a un grup de persones suposaria tota una revolució. La tele-realitat havia arribat per quedar-se i per donar origen a tot un conjunt de formats que aprofitaven aquesta idea bàsica i l’aplicaven als àmbits més variats.
Però GH sempre tenia alguna cosa més, sempre estava un pas endavant dels altres formats, incorporant cada cop personatges més extrems a la convivència i variacions d’allò més surrealistes. 12 anys després sembla difícil pensar que els responsables del programa tinguin alguna cosa nova a aportar i en les promocions d’aquesta edició ens han promès un retorn als orígens, que almenys en el primer programa no s’ha pogut comprovar.
L’edició 12+1 de GH compta amb un número més limitat de concursants, dotze més un de nou cada setmana (un joc que aprofita la superstició de Mercedes Milà que es nega a mencionar el número tretze) i una única casa. Però en cap cas és una casa similar a la de la primera edició i no s’han estalviat mitjans per posar als concursants en les situacions més inversemblants.
El primer programa de cada edició té com a interès principal descobrir a un càsting que normalment està molt ben elaborat, però a la vegada és un programa que tendeix a ser una mica avorrit. Per entretenir públic i concursants, Zeppelin TV ha tingut la “gran” idea de fusionar GH amb El Hormiguero o El Gran Juego de la Oca. Així els concursants entraven en una cuina inclinada i havien de preparar uns cocktails en aquell entorn tan hostil, uns altres entraven penjats d’una tirolina en un saló que estava a l’inrevés, un tercer grup havia de barallar-se amb uns animals en una espècie d’Arca de Noè i per últim, dos concursants es trobaven en una petita habitació sorgida de la ment de Lewis Carroll. Amb la clara intenció de començar sense conflictes, la gala inicial de GH 12+1 s’ha convertit en un programa blanc, fàcilment disfrutable per tota la família, a l’estil del 95% de la televisió que es fa en el nostre país.
Això no implica, no obstant, que hagi estat un mal programa. Tot i que una mica llarg, el descobriment del càsting és un al·licient més que suficient per mantenir l’atenció de l’espectador, unit a unes novetats bastant curioses que prometen canviar una mica el funcionament d’aquesta edició. Algunes semblen prometedores com el fet d’afegir un concursant nou cada setmana o la presència al plató d’una habitació insonoritzada que tindrà algun paper durant les nominacions; altres són més discutibles, com la subhasta a Ebay d’una plaça per entrar al programa, que ja està generant bastant polèmica. Aquest any, a més, han decidit no dedicar-li cap canal de la TDT (possiblement perquè Mediaset els té tots ocupats amb continguts ben diferenciats) i emet la casa 24 hores per mitele.es.
Per últim, el més important, els concursants. A priori sembla un càsting format per gent més normal que a altres edicions però encara és massa aviat per fer prediccions i només el temps i els diferents conflictes dintre de la casa ens demostraran si és així. Mentrestant a la casa se celebren les primeres festes, als programes de Telecinco es revelen els primers secrets del concursants i alguns d’ells pateixen les conseqüències d’entrar al programa, com és el cas de Juan Antonio, el cura de Barcelona que ha estat suspès.
Per als seguidors d’aquest gènere televisiu, GH és una d’aquelles cites ineludibles. Conflictes, històries d’amor, sexe i sorpreses (a dintre i fora de la casa) és el que s’espera del programa i el que normalment s’obté. Després vindran els judicis morals, les opinions i les contínues crítiques, però mentrestant l’edició número 13 del programa ha aterrat a les nostres pantalles i a jutjar per les dades d’audiència (més de 3.5 milions de persones i un 24,5% de share) no sembla que el fenomen estigui esgotat.
© imatges: Telecinco
Envía una resposta