Silencio en la nieve
4Valoració

En plena segona guerra mundial, la División Azul de l’exèrcit espanyol avança en territori soviètic per col•laborar amb els nazis a combatre els comunistes. Un soldat, expolicia durant la república, és seleccionat pels alts comandaments per resoldre uns estranys assassinats succeïts dins la pròpia divisió.

Hivern de 1943. Un cop més, el cinema espanyol revisa un dels seus episodis històrics favorits, però en aquesta ocasió situant l’acció ben lluny de les seves fronteres. La història és una adaptació de la novel•la de Ignacio del Valle “El tiempo de los emperadores extraños”. Sense abandonar l’intent de reproduir les tensions de l’època entre els dos bàndols de la llavors recent guerra civil, la trama ens vol submergir en un thriller de misteriosos assassinats.

Abordar un projecte situat en una època i indrets com els esmentats és un repte notable. Estem davant d’una encomiable producció que va haver de superar condicions força adverses durant un rodatge de set setmanes a Lituània. Amb aquests condicionants mereix destacar el seu resultat en apartats com la direcció artística o la fotografia. A més, Gerardo Herrero, el seu director, ha fet èmfasi en la laboriosa feina de documentació portada a terme, que s’ha volgut plasmar en moltes situacions que reflecteixen amb credibilitat la difícil vida al front en tant complicades circumstàncies. Però tant cru com el fred és el fet de que aquests mai acaben sent aspectes que facilitin per si sols una bona taquilla. Quan parlem de cine, i en aquest cas encara més tractant-se d’un thriller, el que volem és que ens atrapin. I aquí és on la pel•lícula no en surt airosa.

Silencio en la nieve Gerardo Herrero Juan Diego Botto Carmelo Gómez

En l’esforç que hi ha al darrera, intentant recrear de manera fidel molts aspectes de la relació entre les diferents faccions de l’exèrcit (i de retruc de la societat), s’ha mimat poc el guió, el que ha restat intensitat a l’hora de refermar amb força el pols de l’acció. I no és una acció qualsevol. Parlem de resoldre uns assassinats que apunten a algú del propi bàndol i que haurien de generar una indubtable inquietud i tensió entre el grup, ja de per sí desgastat pel conflicte bèl•lic. I quan parlem de persones sotmeses a situacions tant extremes el que volem veure és precisament com pateixen i com afronten el repte de superar-ho. Però en lloc d’això, assistim a una investigació sense la intensitat i el ritme desitjats, dirigida pel personatge de Juan Diego Botto i ajudat pel de Carmelo Gómez. En cap moment olorem el perill. L’alè de l’assassí simplement està absent, i en cap moment es juga amb les repercussions dels mateixos assassinats en el grup. Com acostuma a passar en aquests casos, el final que ens trobem és del tot descafeïnat.

Silencio en la nieve Gerardo Herrero Juan Diego Botto Carmelo Gómez

És una llàstima que produccions com aquesta patinin en aspectes com el guió. Per una banda, els personatges i les seves motivacions no estan suficientment ben dibuixats, ni interpretats, ni tenen la profunditat necessària per anar implicant l’espectador a mesura que avança la història. D’una altra banda, precisament en referència al seu ritme, la narració no està prou ben trenada. Azcona deia que cada escena ha de contenir la llavor de la següent, però en aquesta ocasió potser no s’han donat les condicions per a plantar-les. Tot plegat, sembla com si la ambientació de la pel•lícula hagués afectat a la temperatura del seu producte final.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies