Els Baixos Fons

2012-01-19

7Valoració

Aquest text de Maxim Gorki, estrenat originalment l’any 1902, retrata un conjunt de personatges que conviuen en un refugi prop del Volga. Per la versió en català que s’estrena al TNC, Carme Portaceli ha decidit traslladar l’acció als passadissos del metro, ecosistema on reflexionar sobre les misèries morals producte dels problemes econòmics i socials.

Maxim Gorki va escriure Els baixos fons a principis del segle XX però aquella proposta avantguardista que va sorprendre i va retratar la realitat amb cruesa resulta ara més vigent que mai, el que pot ser un signe del poc que ha avançat la nostra societat en certs aspectes. Parts del text, com el monòleg inicial de Nataixa o algunes de les reflexions d’Sveta, arriben al cor per la força del seu contingut i pel retrat de la nostra situació actual.

La directora ha optat per potenciar el dramatisme del text original, amb unes interpretacions intenses i viscerals que, d’una banda, resulten interessants però, de l’altra, són excessives i traspassen el límit del que pot resultar ridícul. Especialment la part final de l’obra, una festa d’irracionalitat i l’expressió màxima de la falta d’esperança, és poc creïble i no acaba de connectar amb uns espectadors que no saben si riure o sentir-se atordits pel que estan veient. Aquest problema de falta de mesura no vol dir que el plantejament de l’obra sigui desencertat o que l’obra no funcioni, ja que en molts dels moments el que s’està representant impressiona, el conflicte entre els personatges interessa i les reflexions del text estan carregades de significat.

L’escenografia és fantàstica; jugant amb les escales, les llums i la música en directe es genera l’ambient més adient per poder gaudir d’un text complex i ple d’idees. Els interludis entre escenes o alguns dels moments més dramàtics estan resolts de manera molt efectiva, representant el pas del temps o la intensitat del moment a partir del moviment enlentit dels personatges i del joc que fan la música i les llums.

El repartiment fa un treball ple d’energia però una mica desigual. Actors com Lluïsa Castell, Daniela Freixas, Jordi Collet o Gabriela Flores són capaços de trobar més matisos en l’excés dramàtic del conjunt i dibuixen uns personatges creïbles, en el límit però amb els que encara et pots identificar. La resta del repartiment està massa posseït per la visceralitat que envolta a tota la producció i el seu treball final no arriba a ser tan impactant com es podria esperar.

Els baixos fons és una proposta interessant que funciona gràcies a un text potent i actual i a una posada en escena intel·ligent i amb molts mitjans. Cal valorar l’esforç d’uns actors que es deixen la pell en l’escenari i únicament s’ha d’anar amb cura amb els excessos de la proposta, que no desmereixen el conjunt però sí que li resten part de la contundència que podria haver tingut.