El segell Vampisoul, centrat en recuperar joies soul llatines i afroamericanes dels ‘60 i ’70, explora els ritmes nacionals d’aquella època per llançar al mercat, en CD i LP, “Tiritando”. Resulta tot un plaer descobrir com l’elegància i la melancolia d’Antonio González és impresa a cadascuna de les peces del disc, evidenciant la grandesa d’un artista que va preferir viure a l’ombra de l’èxit.
Antonio González Batista (Barcelona, 1926 – Madrid, 1999), conegut també com “El Pescaílla”, tot i que ell preferia que li diguessin “El Pescadilla”, va néixer al Barri de Gràcia i es va formar al flamenc acompanyant per les nits al seu pare, guitarrista, a El Tablao de la Pava. Durant el dia també l’acompanyava, però a guanyar-se la vida venent peix al mercat. La seva curiositat musical i el seu talent el van portar a explorar ritmes diferents, donant lloc al naixement d’un nou estil: la rumba catalana que, més tard, popularitzarien, juntament amb ell, Peret o El Gato Pérez, entre altres.
Un cop arribada la dècada dels ’40, Antonio González ja gaudia de bona reputació com a guitarrista als locals de Barcelona, acompanyava als artistes en les seves actuacions a la ciutat i, fins i tot, a les gravacions discogràfiques, com va ser el cas del popular Rafael Farina. Tot i això, l’etapa de major èxit artístic va arribar amb la seva unió matrimonial amb Lola Flores al 1957, després que aquesta decidís trencar relacions sentimentals i laborals amb Manolo Caracol per poder brillar amb llibertat com una gran artista.
El segell barceloní Belter, especialitzat en folklore espanyol, va ser l’encarregat del llançament de molts dels discos que la parella va signar junta. L’etapa de màxim esplendor artístic del matrimoni seria la dècada dels ’60, on disc rere disc Antonio González acompanyava a la seva dona amb guitarra i veu, amb la precisió que la sobrietat atorga als artistes de veritat. Paral·lelament, la curiositat musical que el caracteritzava el va portar a absorbir els trets musicals d’altres estils, donant com a resultat el seu primer disc en solitari, editat també per Belter al 1964 i que el presentava com un rumber amb estil propi, capaç de commoure al públic amb les emocions de la seva veu. La seva personalitat introspectiva i la sinceritat de les seves interpretacions van donar lloc a petites joies sorgides de cançons originàries majoritàriament d’Amèrica, amb les que Antonio González quasi es convertia en el nostre crooner nacional “per rumbes”. La tendresa de “Extraños en la noche”, l’elegància de “Sabor a mí”o la valentia de cantar “La Chica de Ipanema” en anglès inventat sense que resultés, ni molt menys, paròdic són bons exemples de la capacitat artística de González, més enllà d’haver desenvolupat una carrera com a compositor molt reduïda.
Però l’huracà que envoltava a Lola Flores unit, potser, a la manca d’ambició de protagonisme que caracteritzava González va provocar que poc a poc l’artista anés cedint tot l’espai a La Faraona, fins acabar convertint-se en figura secundària dels espectacles de la seva dona. El seu segon treball discogràfic en solitari, instrumental i enfocat més cap al flamenc que no pas a la rumba, no va funcionar i la seva carrera va adoptar un caràcter prou irregular, editant algun EP o ficant algunes rumbes dins dels treballs de Lola Flores, fins que al 1978 va fer la gravació del seu últim single en solitari per la discogràfica CBS.
Resulta paradoxal que dins d’una comunitat com la gitana i a un moment històric que donava tot el suport a la preponderància masculina, Antonio González optés per mantenir-se a l’ombra de la seva dona, exercint els papers de marit, pare i acompanyant artístic d’una manera tan silenciosa. Potser el plaer de “El Pescadilla” residia en la convicció de fer les coses bé i com ell creia.
Passat el temps i amb mostres tan flagrants com aquest Tiritando, podem afirmar que la figura dels grans no sempre va unida a les formes grandiloqüents. La sobrietat i l’escapisme poden amagar, sota el sigil, un gran artista.
Envía una resposta