Delícies germàniques
L’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) ha començat el nou any en plena forma. El cap de setmana passat, sense anar més lluny, ens va lliurar un concert memorable, dedicat a revisar obres de Strauss i Mozart, amb la inestimable col·laboració de l’aclaparant talent de la soprano Angela Denoke i del director d’orquestra Hartmut Haenchen.
Malgrat que tots dos compositors van venir al món amb més d’un segle de distància, molts són els paral·lelismes i les connexions entre Wolfgang Amadeus Mozart i Richard Strauss: Tots dos van ser nens-prodigi (Mozart va començar a compondre als cinc anys; Strauss va ser una mica més tardà: als sis); els dos van combinar amb sorprenent habilitat la composició orquestral i l’operística; van conèixer aviat l’èxit encara que també van recollir algun fracàs (en el cas de l’austríac la indiferència capritxosa del públic vienès va resultar bastant més dolorosa i injusta, comparada amb el fred acolliment de la primera òpera de Strauss); i van aconseguir la maduresa lliurant grans obres sacsejades per una evident voluntat de risc. A més, se sap que l’alemany va admirar profundament al vienès i qui sap si –com afirma en to divertit la soprano Angela Denoke, fent seves les paraules del director Nikolaus Harnoncourt, en la breu entrevista que acompanya el llibret– de no haver estat tant “mandrós” hauria pogut arribar a mesurar-se a l’altura del talent de Mozart.
Per això cal agrair especialment que aquest cap de setmana l’OBC ens oferís l’ocasió de rememorar l’etapa de maduresa de tots dos compositors en un únic concert, de la mà de dos excepcionals talents germànics que debutaven a més a l’Auditori. El director d’orquestra Hartmut Haenchen –un autèntic especialista en compositors com Wagner, Mahler o el mateix Strauss, amb més de 120 enregistraments en el seu currículum, i que col·labora habitualment amb les millors orquestres del món– i la soprano Angela Denoke –a la qual esperen ja compromisos a Berlín, amb Sir Simon Rattle, i a Londres abordant novament la seva ja llegendària interpretació de Salomé– ens van transportar màgicament del classicisme vienès al Romanticisme tardà i la música del canvi de segle.
En primer lloc, Haenchen ens meravellà amb una brillant i matisada versió de la simfonia núm. 39, una mostra indiscutible del geni mozartià en la seva etapa final, quan va compondre febrilment tres simfonies pràcticament seguides, aclaparat pels deutes i el seu desig de recuperar el favor dels patrocinadors. Una OBC a ple rendiment va saber mostrar tots els rics contrastos dels seus quatre moviments (de la solemnitat inicial als atrevits jocs melòdics posteriors), recollint, ja en la primera part, una rotunda ovació.
Però en la segona part ens esperava el que sens dubte va ser el plat fort de la nit. La matisada i alhora portentosa veu d’Angela Denoke va escometre magistralment alguns dels lieder orquestrats que Strauss va compondre en ple domini de les seves facultats. Al final, l’OBC va brodar la dansa orquestral de l’òpera Salomé –una peça memorable que evidencia el talent de Strauss per teixir complicats tapissos harmònics que limiten ja amb l’atonalitat- i, a continuació, la celebrada escena final on el talent de la soprano va assolir el seu zenit. El públic va saber estar a l’altura, lliurant una afectuosa pluja d’aplaudiments en reconeixement al talent d’una OBC que està vivint un gran moment i a uns convidats de luxe, que esperem aviat ens tornin a visitar.
Envía una resposta