L’escriptor desconegut que mai va saber que havia deixat de ser-ho.
Sóc una novel·lista frustrada. Cada dia escric llibres mentalment, que mai no veuen la llum. Invento trames. Creo personatges amb els seus noms, les seves personalitats i les seves vides. Poques vegades arriben al paper en blanc i quan ho fan, arribar al final, al llibre complet, es converteix sempre en una utopia.
Com jo hi ha milions d’escriptors: escriptors desconeguts que somien el salt a la fama. Avui us explicaré la curiosa història d’un que va deixar de ser anònim encara que el destí li va jugar la mala passada de no deixar que ho gaudís. Ell havia somiat tota la seva vida de ser escriptor. Devorava dia a dia les novel·les d’altres per a aprendre i inspirar-se. Cada nit quan tornava a casa després de la dura jornada de treball escrivia unes quantes pàgines. Miraculosament un dia es va adonar que allò començava a semblar una novel·la. El nostre encara anònim escriptor, també es va donar compte de què tenia personatges i trames no només per a un llibre sinó per a tota una trilogia. Treballava i treballava, minut a minut i després de més de dos anys va aconseguir acabar, no només un llibre, sinó tres. En total més de 1500 pàgines. La utopia es convertia en una realitat quan una editorial acceptava els seus llibres i li donaven confirmació de la seva publicació. Per fi, el seu nom apareixeria en les tapes de, no només un llibre, sinó de tres. Però el nostre escriptor anònim mai va conèixer l’èxit de les seves novel·les perquè uns dies després d’haver-los lliurat, ironies de la vida, mor d’un atac al cor.
Us ho imagineu? Us sembla mentida? Ficció? Doncs no, és realitat pura i dura. Una broma del destí si voleu, però aquesta és la història d’Stieg Larsson, un escriptor suec convertit en tot un fenomen literari no només en el seu país sinó en tota Europa. Periodista d’investigació, Larsson va decidir als 47 anys que havia arribat el moment d’escriure la novel·la negra que sempre havia somiat. El resultat van ser tres novel·les, “Els homes que no estimaven les dones“, “La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina” i “La reina en el palau dels corrents d’aire”, que constituïen una trilogia unida sota el títol deMillennium i protagonitzades pel periodista Mikael Blomkvist i la curiosa Lisbeth Salander. Larsson va morir d’un atac al cor a l’edat de 50 anys, pocs dies després de lliurar el tercer llibre a l’editorial i poc abans que es publiqués el primer.
En la primera novel·la, “Els homes que no estimaven a les dones”, coneixem a Mikael Blomkvist, un periodista d’investigació i ànima de la revista Millennium (un clar reflex del mateix Larsson), una publicació dedicada a treure a la llum els draps bruts del món de la política i les finances. Mikael no passa un bon moment: està vigilat i encausat per una querella per difamació i calúmnia. Darrere de la querella està un poderós grup industrial que amenaça amb destruir-lo.
Henrik Vanger, un empresari retirat, viu obsessionat amb resoldre el misteri de la desaparició de la seva neboda abans de morir. Harriet Vanger va desaparèixer fa 36 anys durant un carnaval d’estiu en la illa sueca Hedeby, propietat pràcticament exclusiva de la poderosa família Vanger. Malgrat el desplegament policial, no es va trobar rastre de la noia de 16 anys. Es va escapar? Va ser segrestada? Assassinada? Ningú ho sap: el cas està tancat, els detalls oblidats.
En les parets de l’estudi de Vanger pengen 43 flors seques i emmarcades. Les primeres 7 van ser regals de la seva neboda. Les altres van arribar puntualment per al seu natalici, de forma anònima, des de que Harriet va desaparèixer.
Vanger decideix contractar a Mikael Blomkvist com a investigador. Un treball complicat per al qual rep el regal inesperat de l’ajuda de Lisbeth Salander, una investigadora privada gens normal, incontrolable, socialment inadaptada, tatuada i plena de piercings, i amb extraordinàries i insòlites qualitats com la seva memòria fotogràfica i la seva destresa informàtica.
“Els homes que no estimaven a les dones” , que va sortir al mercat espanyol el 5 de Juny del 2008, li van seguir dos llibres més conformant la trilogia “Millennium”. El 25 de novembre de 2008, va sortir a la venta el segon volum de “Millennium“, “La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina”. El tercer llibre, titulat “La reina en el palau dels corrents d’aire”, es va publicar el 18 de juny de 2009.
Només aquest any la venda dels llibres de la saga “Millenium” han generat 15 milions d’euros bruts entre el 1 de maig de 2010 i el 30 d’abril de 2011, dels quals la família de l’autor, mort en 2004, es duu 10 milions nets després de pagar els impostos suecs.
Larsson ha entrat a formar part dels anomenats escriptors del fred. Henning Mankell amb el seu comissari Kurt Wallander li va obrir camí. Dos escriptors que amb el seu propi estil ens ofereixen la visió imperfecta d’una societat aparentment perfecta com la sueca.
La força principal de Larsson resideix en la construcció dels seus personatges principals. Aquesta parella que molts han comparat, ni més ni menys amb Sherlock Holmes i el Doctor Watson. Els personatges de Larsson cauen simpàtics perquè en el fons són uns marginats. D’una banda un periodista d’investigació de nom Mikael Blomkvist que no segueix cap dels arquetips dels habituals detectius, per l’altre Lisbeth Salander, el nucli dur de la parella. Ella és el personatge fort, la que més destaca i crida l’atenció del lector de Larsson. Un personatge inspirat en Pippi Calzaslargas que reuneix un físic curiós amb una ment complicada en extrem. Lisbeth no és la clàssica noia desprotegida, ella sola lliura les seves batalles i guanya les seves guerres.
Mentre, de manera proporcional als beneficis de la seva obra, també ha crescut la llegenda personal entorn de la vida de Stieg Larsson. Larsson va morir sense fer testament de manera que els beneficis, molts, que estan generant els seus llibres han passat als seus hereus legals: el seu pare i el seu germà, Erland i Joakim amb els quals tenia una relació distant. Res està rebent la seva companya Eva Gabrielsson, amb qui no va arribar a casar-se, entre altres raons, per a preservar-la de les amenaces que rebia com a conseqüència del seu treball com periodista d’investigació (el coneixement que Larsson tenia sobre els grups de ultradreta va fer que fos consultat per l’Scotland Yard i de la policia brasilera sobre el tema). Eva, que va compartir la vida, les penúries i un pis de 56 metres quadrats sense ascensor, es va veure de cop i volta sola i sense cap dret sobre els beneficis generats per aquells llibres la gestació dels quals havia presenciat des del principi.
L’escriptor també s’ha convertit en protagonista de llibres. El 19 de gener de 2011, Eva Gabrielsson va publicar “Millennium, Stieg et moi”, un llibre on Gabrielsson acusa a la família, entre altres coses, d’haver creat una “indústria Stieg Larsson”, que simbolitza tot el que el compromès escriptor denunciava. Per altra banda Daniel Poohl, company i sucessor de Larsson al capdavant de la revista política Expo, també ha publicat “La voz y la furia” (Destino) que treu a la llum les investigacions periodístiques de l’escriptor, entre les principals preocupacions del qual destacaven la denúncia del racisme, la lluita contra l’extrema dreta i la defensa dels drets de la dona.
Ara que coneixeu una mica la història que envolta la vida i mort d’aquest escriptor, d’èxit només em queda recomanar-vos que us submergiu també en la seva obra. Si us agrada la novel·la negra, els personatges complicats i si ja adoreu Mankell, doneu una oportunitat a aquest escriptor que un bon dia va deixar de ser un desconegut, quan ell ja no estava aquí per a celebrar-ho.
Stieg Larsson va néixer a Suècia l’any 1954. Periodista de reconegut prestigi i corresponsal de guerra en diferents conflictes de l’Àfrica, va escriure obres d’assaig dins l’àmbit econòmic i social, però sobretot és conegut per haver estat el redactor en cap d’Expo, una coneguda revista sueca que s’ha convertit en tot un referent de la lluita contra els moviments d’extrema dreta.
Larsson va morir sobtadament el 2004 a causa d’una crisi cardíaca pocs mesos després d’haver lliurat a la seva editora els tres volums d’una trilogia que comença amb “Els homes que no estimaven les dones” i sense haver vist l’enorme èxit aconseguit per la seva obra.
Envía una resposta