Sir Arthur Conan Doyle va crear un personatge tan complex i amb tantes facetes que admet diverses interpretacions, gairebé totes vàlides. Bon exemple d’això són les dues versions que ara conviuen: d’una banda l’excel·lent Sherlock produït per Steven Moffat i ambientat en l’època actual, de l’altra, la versió més boja de la mà de Robert Downey Jr. i Guy Ritchie.
En aquest cas, Sherlock Holmes s’enfronta al seu gran enemic, el professor James Moriarty. Una sèrie d’atemptats a Alemanya i França amenaça la pau a Europa i Holmes sospita que tot és un pla de Moriarty. El professor vol acabar amb Sherlock però primer pretén jugar amb ell atacant a les persones del seu entorn.
Sherlock Holmes: Juego de Sombras segueix el camí iniciat en l’anterior entrega però elevant a l’enèsima potència les seves característiques més distintives: una aproximació més aventurera i menys detectivesca, un Holmes embogit i exagerat i l’ús de la càmera lenta, el zoom i la narració fragmentada propis de Ritchie.
La història al principi és confusa i no està massa ben explicada, però afortunadament, director i guionistes aconsegueixen reconduir la narració i enganxar als espectadors a la trama. A partir d’aquí se succeeixen els viatges i les escenes d’acció que fan avançar la història, de manera bastant coherent dintre de l’extremisme del món de ficció que s’està posant en escena.
El millor de la pel·lícula tornen a ser els protagonistes. Tenim un Robert Downey Jr. que composa una versió del personatge que té molt d’ell com acostuma a ser habitual amb l’actor. Tenir un Holmes que es podria intercanviar amb Tony Stark no és dolent, perquè el talent de Downey Jr. és tan gran i composa uns protagonistes tan divertits que ens fa oblidar la repetició d’esquemes, acudits i gestos. Jude Law dona vida a un Watson que es veu contínuament arrossegat per les bogeries de Holmes i que funciona com a perfecte contrapunt còmic i emocional. Entre les incorporacions d’aquesta segona part està Stephen Fry interpretant a Mycroft Holmes, una versió fantàstica del germà de Sherlock que roba plans als protagonistes i ens fa desitjar que tingui més minuts en pantalla. Menys afortunats són els personatges de Noomi Rapace, que aporta poc a la història, i Jared Harris, que dona vida a un Moriarty que no està a l’alçada delpersonatge literari, lluny de l’adversari mític que hauria de tenir Holmes.
Sherlock Holmes: Juego de Sombras és una digna continuació de la primera part amb una bona mescla de drama i comèdia, unes interpretacions que són el motor principal de la pel·lícula i una història típica però que manté l’interès de principi a fi. El més recomanable és entrar al cinema sense tenir al cap les històries originals perquè aquest Sherlock té poc a veure amb el que va sorgir de la imaginació de Conan Doyle.
Envía una resposta