Hi ha poques oportunitats de trobar al cinema una producció amb un fons netament positiu. El Havre és un producte carregat de bons sentiments i d’una visió amable del que hauria de ser la humanitat. Costumisme en un retrat de persones amb glamur limitat però amb la veritat que dona el que s’aproxima al món real.
Marcel Marx (André Wilms), escriptor i bohemi, s’ha auto-exiliat a El Havre. Darrera queden els somnis de convertir-se en un reconegut autor que ha decidit canviar pel triangle format pel seu bar favorit, la seva feina i la seva esposa Arletty (Katy Outinen). Però la vida té preparats dos entrebancs per aquesta rutina plàcida: d’una banda, Arletty pateix una malaltia i de l’altra, Marcel es troba amb un jove immigrant perseguit per les autoritats.
Aki Kaurismäki ens presenta una pel·lícula que tracta el tema de la immigració però sense cap perspectiva alliçonadora. Està en el seu ànim oferir una visió positiva de la humanitat o almenys d’una part d’ella que, en la figura de Marcel i la resta de veïns del seu barri, tendeix una mà al desemparat en oposició a unes autoritats que busquen fer complir les lleis sense pensar en cada situació particular. El director crea un mosaic de personatges que porten una existència tranquil·la, allunyada de la modernitat, que encarnen la vida de barri que viu desconnectada de les noves tecnologies, no té Internet ni telèfon mòbil. Kaurismäki retrata de manera positiva aquest món contraposant-lo a la modernitat que connecta més clarament amb els personatges negatius de la història.
El Havre és una pel·lícula que per tema es podria recomanar a tots els públics ja que presenta valors positius i una imatge amable de la societat. Però és just dir que en el seu desenvolupament hi ha uns valors que l’allunyen de la manera moderna de fer cinema: una narració pausada i molt lenta en el seu plantejament, una manera de rodar estàtica (amb molts plans fixes i fins i tot uns canvis de pla que a estones semblen massa bruscos), un guió ple d’intercanvis enginyosament passats de moda i un elogi continu a qualsevol temps passat. En el cantó positiu tenim unes interpretacions càndides i lluminoses, que fan estimar a uns personatges amb forta càrrega positiva i que estan al servei del que el director vol explicar.
La darrera obra d’Aki Kaurismäki hauria de ser una pel·lícula per a tots els públics si la sofisticació moderna del cinema i la televisió no hagués contaminat les nostres ments. El Havre hauria de ser una pel·lícula per nens i adults si l’adoració pel dolent i pels finals negatius (i falsament realistes) no fos una constant en l’entreteniment que consumim. Aquesta història d’amor i bones intencions hauria de funcionar molt bé als cinemes si el món fos un lloc bastant diferent del que tenim en realitat. Tot i això, l’oportunitat està al vostre abast, tan fàcil com comprar una entrada de cinema i entrar, durant una hora i mitja, en un món gairebé alternatiu, més bonic i potser millor que el nostre.
Envía una resposta