2011 s’ha esgotat, amb prou feines queden poques engrunes d’un any marcat per tendències, mudances, oportunitats i esperances. Segons els meus comptes, si una persona estigués escoltant música tot el dia a totes hores, hauria escoltat una mitja de 150.000 cançons aquest any. Una dada completament irrellevant, ho admeto, però si pensem una mica aquesta xifra em porta a pensar en l’important que és la música en la vida d’una persona. Més encara si darrera de cada cançó hi ha moments i sentiments inoblidables.
Com per exemple el dia que tornava a casa amb els amics, ja massa tard, i algú es va recordar de posar “Blackwater” de Carl Kennedy & Tommy Trash (feat. Rosie Henshaw) i la nit se’ns en va anar de les mans. O si tornant cap a casa sota una pluja intensa escoltava feliç “Have love will travel” dels The Sonics. Aquell moment tonto en que em vaig enamorar perdudament de la vocalista de Those dancing days mentre cantava “I’ll be yours”, Aquella calurosa nit d’estiu assegut en el mateix banc de jardí de sempre parlant amb el teu millor amic d’una noia mentre escoltaves “Don’t give up” dels The whitest boy alive. O el dia en que a la teva festa d’aniversari va sonar “Jacqueline” dels The Coral. O la pujada d’adrenalina que em va provocar “Chop Suey!” dels System of a Down que casi va fer que atropellés un gos salsitxa mentre corria per la Barceloneta. O simplement el dia que vaig escoltar “Mi primera combustión” dels Love of a Lesbian i no vaig poder evitar una llàgrima. O aquest mateix moment en que aquestes paraules es barregen amb la lletra de “Candle burned out” dels Shout of louds. Milers de moments que han quedat marcats a la ment, el cor i el reflexe de tot això ho hem abocat insonscientement al nostre propi entorn.
I tornant a aquest 2011 que ja s’està esgotant, parlaré d’un assumpte que fa temps que porto pensant per la seva naturalesa polémica però també inevitable. Així que m’hi llenço: Millors àlbums de 2011:
PJ Harvey – Let England Shake (canvi, determinació)
Arcade Fire – The Suburbs (entranyable, enfàtic)
Fleet Foxes – Helplessness Blues (sublim, complet)
The Strokes – Angles (polèmic, arriescat)
Nicolas Javr – Space is only Noise (revelació, atípic)
Digitalism – I love you, dude (bon gust, capritxós)
Mogwai – Harcore will never die, but you will (intransigents, coherents)
The Walkmen – Lisbon (revelació, prometedor)
The kills – Blood Pessures (maduresa, sentit comú)
The Horrors – Shying (elegancia, poder, soberbia)
Aquestes són les meves preferències per 2011 (que em perdonin el món del metal, del jazz, del punk, reagge i ska). Podria haver parlat de “The King of Limbs” dels Radiohead, de “Suck it and see” dels Artic Monkeys, de “The world is yours” dels Motörhead, de “The Fall” dels Gorillaz o de “The whole love” dels Wilco, però crec que quan un arriba a un nivell molt alt ja és difícil superar-se a un mateix i tots aquests grups es van superar a sí mateixos en treballs anteriors. Si en pogués afegir algun més segurament no m’oblidaria dels Death Cab For Cutie que han millorat moltíssim amb el seu nou treball “Codes and Keys” o a The Drums amb “Portamento”, The Rapture amb “In the Grace of your love”, James Blake, Alexander, Lykke Li amb “Wounded Rhymes”,…
Cut Copy m’han desilusionat, esperava més d’ells amb “Zonoscope” i els Kasabian allà estan pero sense res a afegir a “Velociraptor!”. Hi va haver dos grups dels que esperava desesperadament un nou treball aquest any que no ha arribat, The XX i The Magic Numbers, però la veritat és que també em fa una mica de por escoltar quelcom nou d’ells, per si la inspiració és un brot de bogeria que et passa només un cop pel cap i hauries d’estar massa lúcid per entendre-la. Hi ha molt pocs que s’arrisquin a fer cas al seu enteniment. I amb això tanco l’any: Adéu 2011, Hola 2012.
Envía una resposta