Des d’ahir, 22 de desembre fins el 8 de gener, l’escenari de la Sala Beckett es convertiex en un parc infantil mig abandonat, freqüentat per adults en busca d’alguna mena de tranquil·litat. Quan se’n adonen que la fi del món arribarà amb la claror del dia següent, les actituds dels personatges canvien per fer front a les que seran les seves últimes hores de vida. “Rates (abans que la lluna caigui)” és la primera obra escrita i duta a escena per Javi J. Moyano, amb ella l’autor ens endinsa en les reflexions sobre el sentit de la vida, a través d’uns personatges propers i recognoscibles.

Les situacions de partida dels tres personatges que conformen l’obra destaquen per la seva quotidianitat: Nino –interpretat per Adrià Olay– és un jove desorientat que ha fugit de casa dels pares amb la motxilla a l’esquena, però encara no s’atrevit a anar més enllà de la reixa que limita el parc. L’home que interpreta Xavi Sile, i del qual mai no sabrem el seu nom, camina solitari en la foscor de la nit empipat amb sí mateix i amb la vida per la manca de dignitat que ens envolta i ens avergonyeix. En última instància apareix la Judit, una noia atabalada que busca la seva gossa perduda i que sota una mirada dolça i un caràcter extravertit, amaga una persona insatisfeta i avorrida.

L’obra es converteix en un curiós triangle format per tres persones desconegudes, unides per la idea de que la lluna acabarà amb la vida a la Terra per sempre. Aquesta situació es pot afrontar com una desgràcia o com una oportunitat per desinhibir-se i fer tot allò necessari perquè quan la fi de l’existència arribi, gairebé no tingui importància.  Per traçar el recorregut dels personatges a l’hora d’assumir aquesta “catàstrofe”, l’autor del text i director de l’obra se serveix d’una important simbologia com ara l’amenaça que suposa una preciosa lluna plena, directament relacionada amb les dues cares que presenta la lluna i que podríem extrapolar a aquella doble cara que, sens dubte, els éssers humans manifestem sovint. Altre dels símbols es materialitza en una barra de pa acabada de fer, la qual evoca tendresa alhora que vincula als personatges amb el funcionament d’un món al marge de la seva aventura nocturna al parc.

Per últim, m’agradaria citar el joc que les rates juguen durant els quasi 80 minuts que dura la representació i que no és altre que el d’evidenciar el patiment que ens envolta dia a dia, el qual ens pot paralitzar de por i fàstic, com ara ho fan les rates, o bé podem sobreposar-nos a ell intentant buscar-li la part positiva, com fa el personatge d’en Nino imaginant-se que les rates són esquirols.

“Rates (abans que la lluna caigui)” és una obra tragicòmica, tot i que els tocs de comèdia hi són menys abundants. Els conflictes plantejats són clàssics, però amb una presentació ajustada a l’actualitat i una posada en escena simple i efectiva. La història gaudeix d’un ritme constant, que s’accelera durant el petit número musical i es torna més lent quan s’apropa el desenllaç, encara que mai decau. En definitiva, amb l’obra se’ns proposa un petit viatge cap a la superació d’aquells problemes que ens torturen per dins, perquè si el món s’acabés demà, no seria meravellós abandonar-lo plens de felicitat?

[rating:3]


Es pot veure a: Sala Beckett
Text: Javi J. Moyano
Intèrprets: Adrià Olay, Arántzazu Ruiz i Xavi Siles.

Una resposta

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies