Una pintora utilitza el seu do per a desfer-se de les seves pors i fantasmes mitjançant el dibuix d’un quadre amb deu personatges. Adaptació molt lliure del clàssic de Chéjov “Les tres germanes” a càrrec del director Àlex Mañas, en col·laboració amb els alumnes de l’escola Eòlia, transformats per a la ocasió en la companyia 9 Flores y un Capullo.
La pintora és a escena en començar l’obra, i ens comença a presentar les seves obsessions. Històries independents que aniran enllaçants personatges: un home disfressat de pallasso i la seva relació amb una exprostituta; un nucli familiar (mare-filla-tieta postissa) coneix a la parella de la filla i alguns secrets del passat i tres germanes discuteixen sobre la situació vital del pare moribund. Tots ells, a més, estan units per un fet: un meteorit amenaça amb destruir la humanitat.
La pintora pateix agorafòbia i és mitjançant el retrat dels seus personatges que ha de trobar una solució a les seves pors, una sortida que la tregui de la immobilitat i que doni valentia a les seves accions i li permeti enfrontar-se a viure d’una vegada per totes. Aquesta és una idea que queda patent a tota la obra, des de bon començament, però que es repeteix una i altra vegada, especialment cap al final, per si no havia quedat prou clar, suposo.
L’escenografia, a càrrec d’Aurora Moreno i Giulia Grumi, té forma de quadre i representa els diferents ambients on es van succeïnt els fets, les converses i els conflictes. Sobre un silló verd, a un costat de l’escenari, la protagonista va narrant i guiant-nos per les històries que relata.
La jove companyia va millorant a mesura que avança l’obra. El nerviosisme i exageració del començament de cada intervenció va minvant notablement a mesura que l’obra avança i que se senten més còmodes amb els seus personatges. Els moments més divertits de les tres germanes acaben sent fantàstics. A vegades, en canvi, alguns dels personatges queden arraconats mentre són altres els que expliquen la seva història, i aquest moments de “pausa” estan resolts amb una mena de tics estranys que distreuen de la història que se’ns explica en primer terme.
El tram final de l’obra torna al concepte central que vol mostrar l’autor, sobre quin és el significat del quadre, del que representa per a la pintora. Insisteix una i una altra vegada i sembla no voler tancar la història sense reafirmar un últim cop més el concepte de que s’ha d’avançar per ser feliç, s’ha de sortir de la immobilitat, plantar cara a les pors.
[rating:2]
Es pot veure a: Versus Teatre
Text: Àlex Mañas
Intèrprets: Victòria Boixadera, Olga Bernardo, Zaida Crespo, Mireia Farré, Marta Ossó, Mise Prados, Meritxell Termes, Joan Vall, Maria Viñas i Sara Ytchart.
Envía una resposta