Jaime Hernandez és un dels grans autors que ens podem trobar en l’escena independent del còmic americà. Amb més de 30 anys de carrera, és referent per altres creadors i per una entusiasta massa de seguidors que espera amb ganes cada una de les seves obres. La particularitat principal de Jaime com a autor de còmic és que ha ambientat gran part del seu treball en el mateix món, resseguint la vida d’un conjunt de personatges, especialment les dues grans protagonistes del món desenvolupat a Locas, Maggie i Hopey. Gràcies a La Cúpula, que ha editat els treballs de Jaime Hernandez a Espanya, ens posem en contacte amb l’autor per parlar de la seva obra.
Què et va portar a dedicar-te al món del còmic i a treballar amb els teus germans?
La meva família i jo vam créixer llegint còmics i des de ben petit sabia que volia fer-los. Quan va arribar l’hora de pensar en el que volia fer amb la meva vida, només estava interessat en ells. No va ser fins que el meu germà Mario va suggerir-nos al nostre germà Gilbert i a mi publicar el nostre còmic que vaig tenir un aparador en el que explicar les històries que tantes ganes tenia de fer.
Com definiries l’univers que has creat a Love & Rockets a algú que no ha llegit mai cap dels teus còmics?
Bàsicament històries de la vida al Sud de Califòrnia però un Sud de Califòrnia que és (era) un gran desconegut per la major part dels Estats Units i pel món per suposat, i també un grup de personatges habitual que viu allà.
Tenint la llibertat d’anar en qualsevol direcció, què t’ha portat a mantenir-te fidel als teus personatges durant 30 anys?
M’agrada veure’ls créixer i fer-se grans. És emocionant per mi veure cap a on aniran i quin serà el seu futur. Funciona bé si pots treballar amb personatges tridimensionals amb personalitats ben definides.
Quant de tu, del teu entorn, de la teva vida diària hi ha en els pàgines de les teves històries? I en particular, és Ray Dominguez el teu alter ego en l’univers de ficció de Love & Rockets?
Solia creure que Maggie i Ray eren bàsicament jo en diferents cossos però a mesura que passa el temps trobo que aquests personatges han crescut per convertir-se en les seves pròpies persones i no són jo en cap cas. Només escric i dibuixo les seves històries i afegeixo petites coses quan crec que la situació ho necessita. Sóc com el seu terapeuta.
L’estètica dels personatges va canviant als llarg dels anys, tot i que quan deixen de ser punks entren en una mena d’atemporalitat estètica que es podria situar en algun punt de la segona meitat del segle XX. Hi ha alguna raó darrera d’aquestes decisions estètiques?
Només dibuixo el que conec i m’agrada i diria que no hi ha cap pla preconcebut darrera de tot això.
Les teves obres mesclen gèneres i referències al pulp, al wrestling o la ciència-ficció. Què et porta a unir gèneres diferents al slice of life?
Escric principalment slice of life perquè estic majoritàriament interessat en els personatges, com la gent viu, reacciona i es relaciona amb els altres. Cada cert temps salto a un altre gènere simplement perquè divertit de dibuixar i no sempre és divertit dibuixar slice of life.
Els personatges han anat envellint però no madurant a la mateixa velocitat. Com expliques aquesta evolució? Tens algun pla predefinit?
Realment no tinc un pla massa clar. Els segueixo per veure el que passarà. Molts dels personatges no són tan madurs com la seva edat perquè trobo que quan jo he arribat a ser gran com eren els meus pares, l’única maduresa que guanyem és que sabem comportar-nos millor en públic. La broma més cruel de Déu és que ens va donar cervells de nois de dinou anys per tota la nostra vida.
Per què totes les seves històries tenen un subtext surrealista? És una manera de suavitzar la duresa de la realitat que està representant?
No, només m’agrada complicar-li les coses als meus personatges i als lectors amb l’esperança que ningú es molesti.
Els primers plans i plans curts habituals en la seva narrativa són el recurs triat per a que el lector se senti part de la història?
Algunes vegades és així. Moltes vegades les expressions en les cares dels personatges han de resultar clares per al lector perquè és aquesta cara la que està explicant la història.
Quins autors l’influeixen en l’actualitat?
Ja no busco influències en altres autors. Ara la meva inspiració prové de la producció d’alguns autors que fan treballs personals.
Què li va portar a desenvolupar un estil que és capaç de recollir el millor del mainstream i de l’underground?
De nen volia ser un artista com Jack Kirby però quan vaig arribar a l’adolescència tenia les suficients habilitats per dibuixar tot el que volia. Així que el meu estil de dibuix era més posar les línies adients per la imatge que concentrar-me en un estil pròpiament dit. El procés d’aprenentatge de l’entintat sí que el qualificaria com una cosa més pròpia del meu estil final. En el camí vaig seguir diferents estils (Barry Smith, Moebius) abans de començar a seguir la meva pròpia filosofia de posar les línies que fan falta per plasmar el que tinc al cap.
Fa servir alguna eina digital?
No, encara segueixo treballant amb paper, llapis i tinta. Em funciona.
L’èxit de la novel·la gràfica com a format l’ha fet variar la longitud i estructura de les seves històries?
Sí, i trobo que un format més llarg li va bé a les meves històries perquè respiren i es desenvolupen millor. Tot i que de vegades no fa falta.
Per acabar, quins són els seus propers projectes?
Estic al mig d’una història de Love & Rockets amb un munt de personatges nous que m’està fent disfrutar moltíssim.
Envía una resposta