Les millors nadales del món
La Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) va acomiadar l’any, en plena forma, amb un magnífic concert nadalenc de marcat accent romàntic, protagonitzat pel piano del mestre Nikolai Demidenko i la batuta del jove encara que ja experimentat Kirill Karabits.
Fa ja una mica més d’un any, a l’abril de 2010, l’atzar ens va portar a escoltar, per primera vegada en directe, al piano a Nikolai Demidenko a l’Auditori. En aquella ocasió, aquest gran pianista rus va assumir, sense aparent dificultat, el repte de substituir a última hora al noruec Leif Ove Andsnes, oferint-nos, de pas, un concert memorable. Aquest cap de setmana, per fi, va tornar, com a cap de cartell, per encarregar-se d’una emocionant celebració nadalenca en la que van sonar grans “nadales” de la música simfònica com ara “El Trencanous” de Piotr Ílitx Txaikovski –sens dubte una de les peces orquestrals més representades en escenaris de tot el món per aquestes dates– o bé el primer concert per a piano de Frédéric Chopin –encara que fos numerat posteriorment com el segon–, un compositor ja habitual en el repertori de Demidenko.
L’experiència del pianista va encaixar a la perfecció amb el talent del jove director d’orquestra ucraïnès Kirill Karabits, que debutava per a l’ocasió a l’Auditori, després d’haver rodat ja com a convidat per algunes de les millors orquestres del món.
El concert va començar de forma immillorable, en el primer i segon acte, amb la interpretació de dues de les cèlebres Gymnopédies d’Eric Satie, en la versió orquestrada pel seu amic Claude Debussy, dues peces pràcticament minimalistes, extremadament austeres, que anunciaven, ja a la fi del segle XIX, una voluntat de depuració, després de segles d’excessos ornamentals; el naixement d’una nova musica a la recerca de l’èxtasi de la senzillesa. En la primera part, el plat fort, no obstant això, va ser un dels dos concerts per a piano compostos per Chopin, una obra de joventut que el compositor polonès va crear molt abans de conèixer a George Sand, quan encara perdia el cap per una estudiant de cant del Conservatori de Varsòvia. Amb un protagonisme absolut del piano, al que l’orquestra serveix únicament com a suport, el concert augurava ja la tècnica pianística dels Études i la voluntat romàntica, marcadament atmosfèrica, dels Nocturns. En les privilegiades mans de Demidenko, Chopin va sonar diàfan i lluminós, precís alhora que arrauxadament sentimental. No és d’estranyar que el públic es lliurés a una perllongada pluja d’aplaudiments que l’intèrpret va saber agrair amb dos generosos bisos.
Ja a la segona part, Karabits va empènyer a l’OBC a donar el millor del seu talent, en una impecable, brillant, revisió de “El Trencanous”. Una orquestra en el seu millor moment va saber extreure tota l’atmosfera de conte de fades –assajada ja per Txaikovski en el seu primer ballet, “El llac dels cignes”– en la successió de breus danses que componen aquesta peça en el seu format de suite. El romanticisme desaforat, l’afany pintoresc, la voluntat transgressora d’eludir les normes de la composició tradicional per part del músic rus van quedar evidenciades en aquesta impagable versió que, com no podia ser d’una altra manera, el públic va agrair com cal. Karabits va rematar, amb simpatia i talent, una nit memorable amb una subtilment impressionista, gairebé desmaiada, versió orquestral de la nadala tradicional Silent Night.
Setlist
Concert a l’Auditori. Divendres 17 de desembre de 2011.
Eric Satie. Gymnopédie núm. 3. (núm. 1 segons Debussy) (1888).
Frédéric Chopin. Concert per a piano i orquestra núm. 2 en fa menor, op. 21 (1829-1930).
Eric Satie. Gymnopédie núm. 1. (núm. 3 segons Debussy) (1888).
Piotr Ílitx Txaikovski. El Trencanous, op. 71. Segon acte (1891-1892).
Envía una resposta