Michel Hazanavicius ens fa tornar a l’essència bàsica del cinema, aquella on parla la càmera, el rostre dels actors, la música i les llums i les ombres . Arriba “The Artist”, bentornats al cinema mut, en blanc i negre.
“The Artist” ens trasllada màgicament al Hollywood de 1927. Són els últims dies del cinema mut. Hollywood es prepara per a un canvi que seria la revolució el mitjà. Començarà amb “El cantant de jazz” (Alan Crosland, 1927) i suposarà la fi del silenci de les veus al cinema. Molts actors que havien adquirit gran fama en el cinema mut no superen el canvi i queden en l’oblit eclipsats per les noves estrelles sonores. Aquest és el cas de George Valentin (Jean Dujardin), una glòria del mut al que tot li somriu fins que arriba la nova tecnologia del sonor i extermina la seva estrella. En el cas contrari, en canvi, hi ha Peppy Miller (Bérénice Béjo), una figurant en el cinema mut que emergeix com a estrella de la nova constel·lació de Hollywood quan apareix el cinema sonor. El destí de la parella d’actors s’anirà creuant durant tot el metratge no tant sols en la seva vida professional sinó també en el terreny personal.
Abans de res i per hi ha algun despistat, deixe-m’ho clar. “The Artist”, la pel·lícula de Michel Hazanavicius, és muda i en blanc i negre. Pot resultar increïble que en aquests moments en que el cinema sembla necessitar del màxim de tecnologia digital, en tres dimensions o d’efectes especials per endinsar l’espectador en una història, “The Artist” ho aconsegueixi sense la necessitat de diàlegs parlats -si llegits- i amb la màgia de la càmera, els plans, els rostres dels magnífics actors i la música. Però us asseguro que ho aconsegueix. “The Artist” allunya qualsevol dubte que un pugui tenir en entrar a la sala en el minut zero, quan apareixen els títols de crèdit i passem a format 4:3 i sona la música. I un es fica en la història i no enyora les veus, i somriu, i s’emociona i en algun moment sent la magnífica sensació de la pell de gallina que vol dir que allò li està tocant l’ànima.
“The Artist” és recordar quina és l’essència del cinema, és un homenatge als orígens d’aquest setè art que molts adorem -Hazanavicius evidentment també-. Una delicadesa de film amb dos actors, Jean Dujardin -premiat a Cannes per aquesta interpretació i Bérénice Bejo, que us enlluernaran només amb les seves interpretacions i sense cap necessitat de diàleg parlat. No dubteu de les seves capacitats interpretatives amb les que us mostraran totes les vivències i emocions dels personatges protagonistes només a traves del seus gestos i expressions. Però no només “The Artist” transmet el que cal gràcies als actors sinó també a la feina de direcció, dels acurats plans de càmera, els fosos, les transicions, les el·lipsis, els enquadraments, les llums i les ombres.
Defectes? No n’hi trobo cap. Li dono el màxim que tenim de puntuació: cinc estrelles i si n’haguessin més també li donaria. Només insistir, no patiu per l’absència de diàlegs o per la falta de color, entreu, seieu. “The Artist” és CINEMA per gaudir a la butaca i caure-hi rendit.
Ahir vaig veure el tràiler al cinema, i ara amb la crítica, encara m’han vingut més ganes de veure-la!