El passat dimecres el Palau Sant Jordi estava destinat a acollir una festa del copó, Rihanna ens visitava en els darrers cops de cua de la seva “Loud Tour”. No cal que us expliqui qui és ni quin lloc ocupa la Rihanna en el panorama musical actual, així que aniré directament a relatar-vos tot l’enrenou que va generar la “bèstia parda” de Barbados aquella nit.

Abans de començar el concert una cosa estava clara, Barcelona tenia ganes de veure la Rihanna en directe i de passar-s’ho en gran. El públic, estratègicament col·locat segons pagament a taquilla, omplia de gom a gom el Sant Jordi. Rihanna es va fer esperar. 40 minuts extres d’espera en els que es produïren els primers dels continus desmais de la nit, i en els que el públic s’autoentretenia amb ones humanes i balls improvisats com els d’un parell d’espontànies que des de la graderia aclapararen l’atenció de gairebé tot el Sant Jordi. I és que falta de Rihanna bones són frikis.

Finalment l’autèntica Rihanna irrompia sobre l’escenari. Un escenari mutant. Amb plataformes que pugen i baixen, giren, es traslladen,… amb pantalles rodones, quadrades, rectangulars igualment articulades, i cortines d’espurnes, fum i confetti.  La seva entrada, com d’altres moments del concert, ens faria despertar la nostra memòria concertista. Ho feia, com Michael Jackson en el HIStory World Tour, dins una futurística càpsula, de la que va sortir lluint una batí blau elèctric, dos talonassos igual d’elèctrics en rosa i groc, i unes cames/cuixes imponents, per interpretar Only Girl (In The World). S’iniciava oficialment la festa i el Sant Jordi embogia.

Rihanna interpretant "Only Girl (In The World)" al Palau Sant Jordi de Barcelona.

Sota el batí, un dues peces de colorida pedreria quedava al descobert amb la interpretació de Disturbia. “Sembla una mamachicho” comentaven a la meva dreta. Acompanyant Rihanna quatre ballarins i quatre ballarines, tots excel·lents, vestits sota els efectes d’una sobredosi de color. Per a Shut Up & Drive un cotxe que semblava tret d’una ferrovelleria del s.XXII era l’attrezzo maltractat pels ballarins i un parell de fans (ens ve a la ment Michael Jackson a Black or White), mentre Rihanna es desplaçava per una cinta transportadora com ja ho fes Madonna fa ja unes quantes (millor no contar-les) gires. Recolçada sobre el cotxe en actitud penjada, Rihanna “rompopoponejava” al son de Man Down, aquell especial “tamboriner-torrat-sota-un-sol-caribeny” inclòs en el seu àlbum Loud.

Canvi de vestuari i no podem evitar tornar a pensar en Madonna, i aquest cop sense haver-nos d’anar massa juny en el temps. Vestida d’esmòquing i amb bastó, sobre un tron. Tota gallimarsot amb quatre ballarines retorçant-se molt bé (suposo que de plaer) al seu costat al ritme d’una irreconeixible versió de Darling Nikki de Prince. Amb S&M canvien les tornes, abandona la seva gallimarsotilitat per enjogassar-se encadenada a “mans” de quatre “baromos”. Molt de conte per acabar a cops de coixí. I és que no estava per a “baromos” i per a mans les seves, que va utilitzar per acariciar-se per tot (i subratllo “per tot”) el seu cos mentre que per la seva boca soltava el tema Skin. Moment ideal per , emulant a Janet Jackson, portar-se un fan calentot sota l’escenari.

Rihanna interpretant "Shut Up & Drive" al Palau Sant Jordi de Barcelona.

Amb un rap de Nicki Minaj com a toc de trompeta s’obria el tall militar del concert. Fusells i canons roses traient fum per acompanyar temes tant guerrers com Hard o Breakin’ Dishes. Lluny del camuflatge, Rihanna lluïa un vestit curt platejat i una caputxa soviètica. Després de desfogar-se a cops de tambor aprofità l’avinentesa per interpretar dues col·laboracions recents, Run This Town de Jay-Z i Live Your Life de T.I.. No hagués estat malament que hagués rematat amb el All Of The Lights de Kanye West.

El groc va ser el color escollit per l’elegància. Rihanna volia donar protagonisme a la seva veu vestint de llarg i, malgrat que l’acústica del Sant Jordi no acompanyava, ho va aconseguir amb Unfaithful, un dels seus primers èxits. Després vindrien Hate That I Love You, sense lletra en espanyol però sí guitarra espanyola, i  la més recent California King Bed.

El Palau Sant Jordi traient fum amb "Hard".

El temps més corejat, però, va ser el del Ragga Time!!!. Mini-texans i part de dalt multicolor per fer saltar el Sant Jordi amb What’s My Name? i Rude Boy. De sobte l’alcohol, figurat o no, irrompia en escena en forma d’ampolla i colpet a la nostra salut, fent un xarrup al ritme de Cheers (Drink to That). La “choni” de Barbados en estat pur. I cóm es movia la “choni”! Què bé que li escau el downtempo i què poc que ens va durar, ja que de seguida ens vam trobar entonant el “mamase mamasa mamacusa” mentre victorejàvem un Please Don’t Stop The Music. Pregàries inútils ja que la música va parar.

Fos a negre, fals final, amb encadenat a solo de piano rotatori, per introduir un bis protagonitzat per una Rihanna idealment vestida per capbussar-se en una piscina dels any 30. En comptes d’això s’enfilà al piano i s’enlairà amb ell uns 10 metres per enaltir encara més la intensitat de Love The Way You Lie, sense que trobéssim a faltar l’Eminem. El bis inclouria la innecessària però inevitable Umbrella i un final de festa esperadíssim: We Found Love, l’únic dels temes del seu nou disc Talk to Talk que ens va regalar aquella nit.

Ja volem que torni. El Talk to Talk mereix concert i si es presenta com aquest, contrarestant fortament la presumible falta de màgia per grandiositat tecnològica, coreografia i disseny a mansalva, segur que repetirem.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada