Canigó forma part per mèrits propis del cànon de la literatura catalana. La seva riquesa lèxica, elegància mètrica i varietat temàtica l’han convertit, sense cap mena de dubte, en una obra major. Per tot això, i per la seva càrrega simbòlica implícita, fer‑ne una adaptació poètico-teatral era una tasca especialment difícil, tot un repte que cal dir que  s’ha superat amb escreix.

Perquè Canigó és una obra polièdrica, un poema èpico-romàntic amb múltiples lectures: poema de reivindicació nacional, exaltació de la natura, acurada descripció geogràfica i folklòrica, narració de lluites medievals o demostració de fervor religiós.

I ningú millor que Lluís Soler per encapçalar aquest projecte, l’excel·lent actor que fa poc més d’un any, en el marc del Festival Grec de Barcelona, va encarar un desafiament igualment difícil: recitar gairebé mil versos de l’Odissea d’Homer, en excel·lent traducció de Carles Riba. El director d’aquesta adaptació de Canigó, Antonio Calvo, ha tornat a reunir el tàndem creatiu de l’Odissea, format pel mateix Lluís Soler i el músic Eduard Iniesta per tirar endavant aquesta aventura.

Amb una escenografia nua, minimalista, de cortina negra i il·luminació tènue i la poderosa presència escènica de Soler, acompanyat de l’elegància i saviesa musical d’Iniesta, n’hi ha prou per tenir l’espectador clavat a la cadira durant una hora i quart, en un “tour de force” poètic impressionant.

Canigo TNC Lluis Soler

La modulada veu de Soler, d’acurada dicció i gran expressivitat, ens transporta a un temps gairebé mític, un temps de fe religiosa però també de supersticions, de lluites terribles per defensar un territori amenaçat i amors impossibles. Els diferents personatges simbolitzen cadascun d’aquests elements: el guerrer comte Guifré, el devot Abat Oliba, el jove cavaller Gentil, enamorat de la camperola Griselda i la fada Flor de Neu, que regna en els cims del Pirineu. El personatge principal, però, és el paisatge, un paisatge immutable, omnipresent, que és l’anima de Canigó.

El ritme de la narració, molt fidel a l’original, és excel·lent, de tal manera que si bé la lectura del text de Verdaguer pot resultar, per la seva complexitat, una mica enfarfegadora, en la veu de Lluís Soler representa una experiència gairebé hipnòtica.

Hi ha molts moments destacables, gairebé tots, però potser destacaria el fragment de l’èpica lluita de Guifré amb els sarraïns (extraordinàriament musicada per l’Eduard Iniesta), el poètic passeig pels núvols de Gentil i Flordeneu, durant el qual es van descrivint llocs emblemàtics de la geografia catalana i l’epíleg final, amb una imaginària conversa entre dos campanars en runes, que recorden temps d’antiga esplendor però que han acabat claudicant davant el pas del temps i la força de la natura.

Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.

Obra imprescindible. Enorme Lluís Soler.

[rating: 4.5]


Es pot veure a: Teatre Nacional de Catalunya
Text: Jacint Verdaguer
Intèrprets: Lluís Soler, Eduard Iniesta

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies