"Un rey sin diversión" de Jean Giono
8Valoració

Benvolguts monstres

Mai l’adjectiu “provincià” ha estat tan afalagador per a un escriptor. Editorial impedimenta publica, amb el bon gust i la cura habituals, “Un rey sin diversión”, enigmàtica novel·la de Jean Giono, autor provençal dotat d’un imaginari sense límits, però amb arrels a la seva Provença natal, i admirat per escriptors com Henry Miller.

Si a la infància van desenvolupar vostès el (mai confessat) hàbit de saltar-se, durant la lectura, descripcions de boscos, muntanyes i rierols adduint simplement “avorriment”, haurien de posar fi a aquest lleig costum abans de rendir-se incondicionalment a “Un rey sin diversión”, la primera de les novel·les de Jean Giono publicada ara a Espanya per Impedimenta. Per a aquest autor –qualificat, d’una manera una mica reduccionista de “camperol anarquista” per Herbert Read; un home, al cap i a la fi, en la línia gairebé mística de Tolstói o Thoreau– la naturalesa és molt més que un mer escenari sobre el qual deixar anar als seus personatges; de fet, la naturalesa salvatge, desmesurada i ancestral de les seves novel·les és pràcticament un organisme viu, un personatge fonamental, un reialme mític com el de Faulkner –com assegura amb sagacitat Henry Miller, el seu gran apologeta nord-americà– “que s’acosta més a la realitat que no pas els llibres d’història o de geografia”.

I això és justament el que podran trobar en aquesta obra que dóna inici a les seves “Cròniques”, un cicle literari que aquest autor de l’Alta Provença va iniciar en plena crisi d’escriptura d’una de les seves novel·les més famoses, “L’hússar a la teulada”. Gairebé com un entreteniment que l’allunyés d’altres cabòries, va concebre un heterodox thriller de províncies, ambientat en paisatges que havia recorregut amunt i avall al llarg de tota la seva vida, una història de (fals) misteri i assassinats que amagava un interrogant major, la naturalesa del propi llibre.

Un rey sin diversión Jean Giono

Sang i neu es combinen en aquesta “obra mestra desconeguda”, en una estructura temporal complexa i tortuosa com un relat contemporani de David Lynch, mitjançant una prosa virtuosa, tornassolada –alhora que senzilla i precisa–, abundant en expressions populars que dificulten la traducció (un repte que Isabel Núñez ha resolt amb brillantor).

Aquesta terra primordial, en la qual encara succeeixen miracles i on encara és present l’Apocalipsi, es veurà sacsejada per la presència incomprensible del Monstre, el Mal en estat pur que irromprà en un poblet de la regió de Trièves aïllat per la neu, i que convocarà l’aparició del desmesurat, ambivalent investigador anomenat Langlois, un home que es convertirà ell mateix en fascinant enigma en la segona meitat de la novel·la. Entre monstres quotidians, animals cruelment sacrificats, fets i personatges inaudits extrets de llegendes de la França provincial, Giono ens descriu –he tingut la temptació de dir “ens mostra”– paisatges nevats colpejats per una negror moral sense límits, un món tan exuberant i alhora violent, tan enigmàtic i desconcertant com la cita de Pascal que planeja sobre l’obra: “Un rei sense diversió és un home ple de misèries”.


Editorial: Impedimenta
ISBN: 978-84-15130-22-2
Pàgines: 224
Preu: 18,60€

Jean Giono va néixer a Manosque, a l’Alta Provença (França), el 30 de març de 1895, fill d’un sabater anarquista i una planxadora. Al 1911 va haver de deixar els estudis per problemes de salut del seu pare. Va treballar de mosso, dependent i, després de la guerra, com a subdirector d’una oficina bancària. Al 1928 publicà la seva primera novel.la, “Colline”. Quan el banc en què treballava va fer fallida, passà a dedicar-se a la literatura a temps complert. A principis dels anys 30 es va fer membre de l’Associació d’Escriptors i Artistes Revolucionaris, d’ideologia comunista, però aviat ho va deixar per desacords amb els seus postulats. Al 1935 publicava “Que ma joie demeure”, que li va reportar l’apreci dels lectors joves. En acabar la guerra va ser acusat de colaboracionista tot i haver manifestat publicament el seu rebuig al nacisme. Tot i ser lliberat al 1945, va patir l’antipatia del establisment literari francés, va veure com es vetava la publicació de les seves obres a França i fou expulsat del Comitè Nacional d’Escriptors. La seva figura no fou rehabilitada fins l’aparició al 1947 de”Un rey sin diversión”, la primers de les seves famoses «Cròniques Novel.lesques», que es completarien amb “Les grands chemins” (1951), “Le moulin de Pologne” (1952), “Ennemonde” (1968) i “L’Iris de Suce” (1970), i que presenten un món negre dominat per la miseria i on només prosperen la crueltat i la destrucció. També és cèlebre el seu «Cicle de l’Húsar», format per “Mort d’un personnage” (1948), “El húsar en el tejado” (1951), “Le Bonheur fou” (1957) i “Ángelo” (1958). Jean Giono va morir d’un infart el 9 de octubre de 1970, a Manosque.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies