¿Quines són les coses que, de tanta por que ens fan, de vegades preferim oblidar? ¿O tenir-les en penombra? Cinc dies en cartellera al Lliure de Montjuïc durant els quals els d’Animalario han portat la seva darrera producció a Barcelona, de forma subtil, per fer-nos sentir torbats a la butaca. Una fita més a la butxaca.
La companyia Animalario, de la mà del director Andrés Lima, presenta “Penumbra”, la seva última experiència teatral. A partir del plantejament de la pregunta “¿Què és el que us fa més mal?” feta pel director de la companyia en un taller de creació i de les improvisacions i posada en comú dels somnis i malsons dels actors, Animalario ens proposa endinsar-nos en un món desdibuixat, borrós, on la por és la idea central. Por a la pèrdua, a no ser estimat, al dolor, a viure… tantes i tantes pors.
I la por, el temor, són les protagonistes. I costa tant ser valent i posar-les sobre la taula que l’obra no vol acabar de dibuixar del tot aquestes inquietuds, sinó que les presenta oníricament, entretallades, sense resposta, perquè les sentim més properes i de veritat. Cal deixar-se portar i aguantar sense despertar del malson que plantegen en escena. Esquetxos interrelacionats, històries, somnis amb densitat poètica, amb un nexe molt subtil, però ferm, que manté la tensió en tot moment.
Una posada en escena brillant, tant a nivell d’il·luminació (Valentín Álvarez i Pedro Yagüe), com d’escenografia (Beatriz San Juan). Una casa sense parets, transparent, perquè puguem veure-hi a través d’ella i de les ànimes que l’habiten. Un mar de plàstic quasi eteri. Una llum de somni, que transporta cap a la fase REM, sense deixar-te tancar els ulls.
L’ obra es desenvolupa a la casa de la platja que comparteixen un pare (Alberto San Juan), una mare (Nathalie Poza), el seu fill (Luis Bermejo), que dirigeix una titella d’un nen de mida real), i una penombra (Guillermo Toledo), que acompanya la família i les seves pors. La casa dels avis és al costat, sempre present, amb la veu de l’àvia (veu en off de Gloria Muñoz) que intervé quasi bé des del més enllà.
En aquesta casa hi conviuen la realitat, els somnis, l’inconscient, el que voldríem fer i no podem -o no volem- però en veu alta i entrelligats, cosa que situa l’espectador enmig d’un estat peculiar, inquietant i sorprenent. Potser tanta informació no deixa aprofundir del tot en temes en particular, s’esbossen idees, però hi ha tant de contingut que el cervell és superat. No obstant, conforme avancem en l’obra i arribem al tram final, tot agafa més força, més pes, potser perquè ja és tot a flor de pell i podem acceptar aquestes parts menys lluminoses dels personatges -també de nosaltres mateixos- i hem deixat d’analitzar per sentir.
Molt aconseguida la part actoral, intèrprets sòlids i dúctils a la vegada. Potser la figura del nen, desnaturalitzada en forma de titella tutelada, aparta en alguns moments el personatge de l’espectador. Però el text és tan viu i punyent que s’incorpora a tot allò que és inanimat. Les coreografies de titelles que fan els actors en alguns moments potser necessiten un pèl més de consolidació. L’escena de preguntes i respostes entre Guillermo Toledo i el nen, molt interessant. I Nathalie Poza intimant amb un Toledo invàlid, un dels moments amb més contingut emotiu. Energèticament, l’obra va pujant progressivament, de forma acumulativa, tot i que hi ha moments en que és més inconstant, sobretot inicialment.
Un parell de bufetades, una sacsejada torbadora al conscient i a l’inconscient que es veu despullat en escena, que voldria amagar-se i tornar a ser a l’ombra. Un gir intimista de la companyia Animalario, que no deixa de gestar projectes interessants. Una proposta de pocs dies de durada a Barcelona, però que deixarà petjada, de ben segur.
Es pot veure a: Teatre Lliure
Text: Juan Mayorga i Juan Cavestany
Intèrprets: Guillermo Toledo, Alberto San Juan, Luis Bermejo i Nathalie Poza.
Envía una resposta