No hi ha premisses que valguin
Hi ha algunes premisses a les quals cal sotmetre un directe del qual se n’han d’extreure conclusions a posteriori. Una d’elles, òbviament, és si el directe sonarà millor, pitjor o igual que el disc, una altra, si l’actitud de la banda completarà tot allò que ja hem sentit enllaunat i la darrera, quina serà l’actitud de la resta del públic.
A vegades, pot ser que una banda no superi una d’aquestes premisses. O que en superi dues i en suspengui una. En funció d’això, doncs, ens trobem davant d’un concert acceptable, bo o molt bo. A pocs grups se’ls pot posar un excel.lent a les tres àrees i, tot sovint, això no és obstacle per haver gaudit d’un bon concert.
Els Cansei de Ser Sexy, presenten nou disc “La Liberación”, després de saltar a la fama fa 6 anys amb el seu primer àlbum homònim, “Cansei de Ser Sexy” (Trama, 2005), i baixar un pèl el llistó amb “Donkey” (Trama, 2008).
Diuen els que hi entenen que el seu directe és indiscutible i que un cop els has vist, sempre repeteixes. Sembla difícil de creure quan els escoltes tranquil.lament a casa teva, perquè malgrat estar a l’alçada de les meves expectatives, m’espero un directe ballable però distanciat, electrònic i un punt glamurós.
De manera, que arribo al Music Hall, amb la meva llista d’objectius a superar i me n’adono que amb CSS, ja puc estripar la meva checklist i deixar-me endur pel que m’està arrossegant: Sonen millor, pitjor o igual que al disc? Sonen diferents, molt més electrificats, molt més guitarrers i poc electrònics. Cosa que, personalment, em satisfà i crec que atorga al directe un punt salvatge que s’adiu molt amb l’actitud de la banda.
Segona premissa, doncs: l’energia que Lovefoxxxx i les seves companyes (sí, desenganyem-nos, l’ànima de CSS són noies, he utilitzat el masculí per no desmerèixer els dos components masculins de la banda) desborda dalt l’escenari és aclaparadora. Una hora i mitja d’entrega total, alternant els nous temes de “La Liberación”, el seu darrer treball, amb d’altres més coneguts com “Hits me like a Rock” o “Let’s make love and listen Death From Above”.
I tercera premissa: Un públic majoritàriament format per noies, que no van parar de cantar tant les cançons noves com les dels seus treballs anteriors i entre el qual surava una sensació de total satisfacció en veure, que, una vegada més, el directe dels CSS no els havia decebut.
I, possiblement, a la pròpia banda tampoc l’hagi decebut, el seu directe. Perquè es nota que toquen (encara, creuem els dits) perquè s’ho passen bé. Que això de fer gires i ser famosos i omplir sales, és més aviat un afegit a això que ells fan i que els agrada. Salta a la vista que no han perdut la il.lusió i que cada concert és especial per a ells. Esperem que no es cansin de ser sexis, com a mínim, en directe.
Envía una resposta