Dissabte 26 de Novembre

Un combat intern habitual quan ja portes uns quants dies de festival: quedar-se fent el manta al sofà de casa o anar al primer concert del teu itinerari festivaler pel dia en qüestió? Sort que aquest va començar amb retard: hagués estat una llàstima perdre’m a Braids. Eren un dels “tapats” del festival: un dels noms que no poden presumir de trajectòria però que es donen a conèixer amb concerts tan bons com el del Primavera.

Braids Primavera Club

Braids. Foto de Mariano Regidor

La sala Marula tampoc va ajudar: les seves columnes dificulten molt la visibilitat a bona part del públic. Tot i aixi, encara que no els veiéssim, els escoltàvem tots en silenci. Música pop hipnòtica i minimalista feta a base de loops i veus somniadores, i amb una tècnica instrumental exquisida. Un concert amb màgia.

Una altra proposta arriscada, i un altre acert: la cerimònia drone del duo Barn Owl. Un parell de guitarres perfectament sincronitzades sostenien un sol acord durant el màxim temps possible abans de virar cap al següent. Tot això sonant a un volum ensordidor i adornat amb projeccions que, junt amb la música, transportaven als que els estaven veient a llocs fantàstics, tenebrosos, inhòspits.

Una proposta molt introspectiva, per a gaudir en soledat i deixar córrer la imaginació. Una sala no sempre és el millor lloc per a aquest tipus de música, però dissabte l’experiment va funcionar prou bé.

Torn per la proposta nacional que semblava, a priori, més interessant: els madrilenys Margarita. Aquell no va ser el seu dia: el públic era escàs i no animava molt, i el so era desastrós. I ells van decidir donar la partida per perduda: zero actitud, zero esforç per a convèncer els pocs presents. Hi haurà millors oportunitats.

Un tant insubstancial també va ser el concert de Mazes, practicants d’un rock indie massa de manual.

Mazes Primavera Club

Mazes. Foto de Mariano Regidor

Hauríem de deixar que un grup jove com aquest agafi una mica d’experiència per a poder fer un judici definitiu, però de moment, a part d’unes quantes cançons prou taral·lejables, no semblaven tenir molt que oferir-nos, com a mínim res que no haguem vist abans. El públic semblava estar ja pensant en el grup gran d’aquella nit.

L’actuació de Superchunk era esperada per diversos motius: per ser un grup mític dels anys 90 que forma part de l’educació musical de gran part dels assistents, per estar de plena actualitat per un nou disc que (sorpresa!) està al mateix nivell que els seus treballs anteriors, per no haver tocat en sala a Barcelona en més d’una dècada, i perquè del seu show al Primavera Sound de fa un any només es deien coses bones.

Superchunk Primavera Club

Superchunk. Foto de Dani Canto

El concert de dissabte va acabar sent molt semblant a aquell… però millor. Una descàrrega d’electricitat i d’energia, amb els músics saltant i tocant com si tinguessin vint anys i encara sentissin aquella excitació que els hi falta a molts dinosaures del rock. I és que per ells i les seves cançons sembla que no passi el temps. Viure un concert d’aquell nivell tan de prop és un privilegi que dóna sentit, per si sol, a l’existència d’un festival com el Primavera Club.

Just després, l’electrònica amb aires retro de Com Truise (nom curiós, sens dubte). El que vaig veure del concert va estar francament bé, i les cançons guanyaven força en directe gràcies a la incorporació d’un bateria prou solvent. Però desgraciadament res podia igualar el concert de Superchunk per a mi, així que vaig decidir acabar la nit en aquell moment, en el punt més alt.

Diumenge 27 de Novembre

A l’última jornada un nom sobresortia molt per sobre de la resta: Fleet Foxes. Per a ells havien reservat una de les sales amb millor acústica de la ciutat: l’Auditori. Això va ser una benedicció també per a Vetiver, els seus teloners, i per la seva proposta folk reposada, subtil, que necessita del silenci per a ser gaudida. Prou bé, però no van saber aprofitar del tot l’oportunitat. Semblava com si volguessin passar desapercebuts, coneixedors del seu paper de secundaris de la nit, i els hi va faltar seguretat i ganes de destacar.

Fleet Foxes Primavera Club

Fleet Foxes. Foto Damià Bosch

He de confessar que anava una mica desganat al concert dels Foxes. Pensava que no podien fer res que em sorprengués. Estava equivocat: van aconseguir millorar en directe unes cançons que ja són, de per sí, excel·lents. Són uns grans músics, i no necessiten de cap espectacle de fons per emocionar. Simplement, saben aprofitar les qualitats que els fan destacar: les melodies i les seves veus. Les projeccions emfatitzaven subtilment el sentiment de la música, aportant-hi una dimensió visual prou encertada. I com ja he dit, la solemnitat de l’Auditori va crear l’ambient perfecte. Si segueixen per aquest camí, poden acabar sent grans: no m’estranyaria que acabessin tocant en estadis d’aquí uns anys. El seu estatus de grup folk del moment és merescut.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies