Dijous 24 de Novembre

El segon dia va començar amb Pure X, una proposta entre el slowcore i el dream-pop que va estar a punt de fer-me recaure en la migdiada que acabava de deixar enrere. Potser era jo, però no li vaig trobar res especial a aquest duo d’Austin, res de res. No sempre encertes quan proves amb grups desconeguts i diferents.

Però això també implica que, en altres casos, l’encertes de ple. No anava del tot a cegues a Jeff The Brotherhood: tenen dos àlbums divertits i contagiosos. Però el seu directe és una altra cosa. Des de bon començament el duo es planta a l’escenari com si fossin a casa seva i comencen a tocar en acústic durant més de cinc minuts mentre discuteixen el setlist de la nit. Quan a ells els vé de gust, comencen a accelerar les cançons.

Jeff The Brotherhood Primavera Club

Jeff The Brotherhood. Foto de Dani Cantó

El so que surt dels instruments es torna demolidor, com si fossin deu persones i no dos. Les cançons agafen una força que acollona. I la gent es comença a tornar boja a les primeres files: un miracle (creieu-me, a bona part dels concerts del festival el públic sembla estar veient un quadre en comptes d’un concert). Ells, mentrestant, a la seva: com si res, com si fos fàcil. Fans del rock primitiu: quedeu-vos amb el seu nom, si us plau.

Vaig decidir acabar la nit amb The Pop Group. I em van acabar de rematar. Quina contundència: costa de creure que aquests clàssics del post-punk no hagin fet concerts en els últims 30 anys. Les línies de baix anaven directes a l’estómac, i el públic, modest en quantitat, no va tenir més remei que deixar-se emportar pel ritme. Grans cançons i actitud desafiant. Van deixar el seu llegat en una posició més que digna, cosa que no sempre es pot dir.

The Pop Group Primavera Club

The Pop Group. Foto de Dani Cantó

Divendres 25 de Novembre

El moment més surrealista del festival: començar la tercera jornada a les set de la tarda amb un quartet de músics d’electrònica escandinaus amb una posada en escena bastant estrafolaria. Uusi Fantasia venien de triomfar entre el públic madrileny la nit anterior, però a Barcelona no va ser el cas: a mitja tarda no entra molt ballar, que diguem. I mira que la vintena escassa d’espectadors presents ho vam intentar. Una pena pel grup, sobretot, que tot i així va tirar endavant com si res. Ara que ho penso: jo m’ho vaig passar prou bé!

La següent no era una proposta per a tots els públics: només 50 persones a la sala petita de l’Apolo, i encara sort. Però era gent que sabia el que anava a veure, i des del primer segon del concert de Fire Room tothom va emmudir.

Fire Room Primavera Club

Free-jazz desbocat, experimentació, (aparent) caos absolut, un volum ensordidor… Qui eren aquells bèsties? Doncs alguns dels músics capdavanters de la vessant més arriscada del jazz actual: Ken Vandermark al saxo i Paul Nilssen-Love a la bateria, acompanyats pel músic electrònic Lausse Marhaug. Val la pena destacar aquests noms quan han passats tan desapercebuts al cartell, i encara més després de la masterclass musical que van oferir junts i per separat, a l’alçada de ben pocs. Un dels concerts del festival.

Em va costar recuperar-me de l’atordiment provocat pels Fire Room, el temps just per a poder entrar a veure els Handsome Furs. Mateixa sala, però un ambient radicalment diferent: allò era una festa.

Handsome Furs Primavera Club

Handsome Furs. Foto de Mariano Regidor

Aquest duo noi-noia de Vancouver (parella dins i fora de l’escenari) va necessitar només un parell de minuts per posar a ballar les primeres files. Potser no tenen cançons memorables, però el seu electro-pop funciona molt millor en directe; ells hi posen ganes i connecten amb el públic. No canviaran el món, però fan passar una molt bona estona.

A partir d’aqui el nivell de la nit va decaure una mica. Parlo de Unknown Mortal Orchestra, grup amb una prometedora òpera prima que no va acabar de sonar convincent en concert. L’únic que van demostrar amb el seu concert és que si recarregues massa les teves cançons a base de sumar-hi solos de guitarra interminables pot ser que aquestes perdin bona part de la seva gràcia. M’esperava més. També em refereixo a Stephen Malkmus & The Jicks.

Stephen Malkmus Primavera Club

Stephen Malkmus. Foto de Dani Cantó

Més que res perquè l’actitud de l’ex-lider de Pavement no va fer justícia a les cançons. Una baralla amb el micro, un accident amb un amplificador, més d’un lapsus amb les lletres de les cançons… tot això va acabar condicionant el ritme del concert, que no semblava arrancar del tot. Una pena, perquè s’acaba de treure de la màniga el millor disc que ha fet sota el seu nom, i amb aquest material hagués pogut volar molt més alt.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies