Com cada any a finals de novembre, un bon nombre de sales de concerts de la ciutat comtal s’omplien de bona música amb motiu del Primavera Club. La versió d’hivern d’un dels festivals més destacats de l’escena pop-rock independent va centrar-se, altra vegada, en presentar un bon grapat d’artistes semi-desconeguts que podrien donar la campanada en els propers anys: ja ho va fer gent com No Age, Deerhunter o John Grant en edicions passades.
Enguany, aquests cinc dies ens han tornat a deixar uns quants concerts pel record, i més d’una sorpresa agradable a seguir ben de prop a partir d’ara. Cinc dies viscuts intensament: aquesta es la nostra crònica del certamen.
Dimecres 23 de Novembre
Veronica Falls a la [2] de l’Apolo
El primer dia del Primavera Club la música no sol ser la protagonista. Tràmits burocràtics amb les entrades i les polseres, retrobament amb coneguts que només veus als festivals… la gent s’ho pren com un epíleg del que serà el festival quan arribi el cap de setmana i una allau de concerts ens faci córrer amunt i avall. I a més, hi havia partit del Barça: ja se sap que quan els de Guardiola surten al camp aquesta ciutat es paralitza.
Aquest any, sorprenentment, la [2] de l’Apolo s’omplia de gom a gom a l’hora del futbol per a veure els Veronica Falls, grup londinenc que practica un pop amb melodies perfectes. I això, ni més ni menys, és el que ens van oferir.
Veronica Falls. Foto: Dani Cantó
Li van posar empenta: les cançons guanyen contundència amb el trasllat al directe. Però va faltar un no-se-qué que tornés aquella mitja hora llarga en alguna cosa memorable; potser és qüestió de temps, de deixar-los créixer com a banda.
Charles Bradley a l’Apolo
Aquest factor X sí va aparèixer amb el soulman Charles Bradley. I mirant enrere, hi ha una explicació clara: Bradley està per sobre de la majoria de propostes d’aquest Primavera Club perquè desborda carisma. Domina el públic com ningú, i a part de tenir una veu prodigiosa, porta el show per on li ve més de gust en tot moment.
Charles Bradley. Foto de Damià Bosch
Va acabar deixant-nos una hora pel record plena de ritme i sensualitat. En un altre context, quinze minuts per presentar els músics hagués estat motiu de xiulades; aquí el quart d’hora va acabar en ovació. Un paio amb estil.
Envía una resposta