Tot i que podia semblar el contrari, Martin Scorsese ha tornat al món del documental per demostrar-nos que encara no ho sabiem ni haviem vist tot sobre els Beatles. Ho fa després de “No direction home: Bob Dylan” i de rodar un concert dels Stones a “Shine a light”. Ara la seva càmera es centra en posar la mirada sobre el que és més desconegut per la majoria: George Harrison.
Ja darrera el títol s’hi amaguen varies coses. ‘Living in the material world’ és el nom del disc que Harrison va enregistrar en un moment molt important per ell, després del famós concert del 1973 a favor dels refugiats de Bangladesh. Un disc amb el que va enfilar-se al capdamunt de les llistes d’èxit per sobre del seu excompany Paul McCartney. Però també és un títol que aludeix a la dualitat a què va fer front en molts moments de la seva vida, essent un home profundament espiritual i en búsqueda constant de respostes, va viure en un món material enmig del luxe i la fama com pocs altres, i va acabar descobrint que les coses no materials tenien més importància.
Scorsese i el seu equip han fet un gran treball recopilant material inèdit per poder elaborar aquest document que segueix la vida de George Harrison, des del seu naixement al 1943 fins la seva mort al 2001. En aquest sentit el film és narrativament lineal i bastant classic, s’exposa cronològicament sense trampes narratives ni girs ni judicis. Però a la vegada és un documental que aposta per anar més enllà de l’evident i ja conegut.
‘George Harrison: Living in the material world’ ens mostra la importancia de la seva època com a membre dels Beatles, pero també inserta aquest com un moment més dintre d’una trajectòria personal que té moltes altres etapes. Així, hi podem veure com es va introduir en el món de la música, com va conèixer a la resta de Beatles, com es sentia com a membre d’aquell grup on Lennon i McCartney portaven la veu cantant, com va emprendre una carrera no sempre fàcil en solitari, el què van significar per ell els viatges a la India i la seva relació amb Ravi Shankar, la seva passió per la jardineria, com va fer posible que ‘La vida de Brian’ es pogués rodar, com va viure l’enfermetat, les seves relacions sentimentals i d’amistat o l’atac que va patir a casa seva a mans d’un pertorbat. També resulta un documental personal, on no només veiem imatges d’arxiu sino que comptem amb el testimoni del propi Harrison i de persones que van ser clau a la seva vida: McCartney, Ringo Starr, Yoko Ono, Eric Clapton, Tom Petty, Terry Gilliam o la seva dona Olivia i el seu fill Dhani. Persones que el van conèixer i que no dubten en exposar davant la càmera que era un home de talent però amb els seus defectes i contradiccions.
La durada és de les que fan enrera, sobretot si és per veure el documental al cinema: 3 hores i 40 minuts. Podria ser més curta? Segur, sobretot en la part dedicada als periples místics de Harrison, però també es podria haver quedat escapçada. Perquè tot i el què sembli sobre el paper, prop de quatre hores no es fan pesades per qui tingui ganes de descobrir una persona que a través d’aquest retrat es desvetlla almenys tant i fins i tot més interessant que els altres Beatles. I en aquest punt Scorsese demostra que la seva prioritat no és fer una pel.lícula de fàcil digestió comercial sino composar una imatge complerta de l’individu a qui dedica el seu documental.
Després d’haver-se emès a la HBO a Estats Units i de passar aquí per alguns festivals (San Sebastián, In-Edit,…), el film es podrá veure a partir d’aquesta setmana en els canals digitals de pagament i també s’edita en DVD i Blu-Ray de la mà de Avalon.
Jo confesso haver-hi descobert una persona de la que sabia ben poc i que m’ha interessat, un músic amb talent, discret però apassionat per les coses que el movien, un home amb valors que va ser conseqüent amb les seves creences al llarg de la seva vida i fins a la seva obsessió per com deixaria aquest món. I en aquest sentit crec que Scorsese també ha aconseguit amb aquest documental fer justicia a algú que la historia havia deixat en un segon pla, algú que més enllà de ser el Beatle raret que estaba darrera de Lennon sobre els escenaris va composar algunes de les millors cançons. Com va dir el propi Shankar: “El propi George no és cap misteri. Però el misteri dins de George és inmens” i per fi Scorsese hi posa una mica de llum.
Envía una resposta