L'espera
8Valoració

Entrar en un lloc per no tornar-ne a sortir durant nou mesos. Entrar en una mena d’úter matern, però amb parets fredes i sense l’acaronament de ningú. Compartir-ho amb dues persones amb qui no tens cap tipus d’empatia. Esperar que passi tot. Esperant que, en sortir-ne, tot haurà acabat.

Aquests dies al Lliure de Gràcia programen “L’espera”, de Remo Binosi.  El dramaturg italià, mort prematurament el 2002, va posar en mans de Lluis Pascual aquest text, ambientat a Venècia al segle XVIII. Finalment, Pascual, va confiar aquest regal a Juan Carlos Martel Bayod, qui ha dirigit la peça per primera vegada al nostre país.

Marta Marco, Isabel Rocatti i Clara Segura donen vida a tres dones que circumstancialment comparteixen espai vital. Marta Marco, és una jove comtessa que ha quedat embarassada, a qui  la seva família amaga en una habitació de la casa fins que tot passi, i així poder complir posteriorment un contracte matrimonial sense que ningú sospiti res. L’acompanya la seva antiga Dida (Isabel Rocatti), que s’ha convertit amb els anys en una titella dels seus senyors, i una serventa  en el mateix estat de bona esperança que la comtessa, la Rosa (Clara Segura), destinada a complir com a acompanyant de la presonera, i a no deixar rastre de la relliscada de la seva senyora.

Tres dones que descriuen tres línies diferents, però que s’entrecreuaran durant el pas del temps compartit donant lloc a viatges emocionals insospitats. L’obra s’inicia d’una manera més aviat còmica, com un xoc de personalitats ben definides i contraposades, amb certa intermitència que limita parcialment l’espectador a entrar en el joc , tot i que a poc a poc es va fiançant una mena de xuclador que endinsa al públic en el què està passant a nivell emocional. La mà de Clara Segura hi té molt a veure. Una interpretació molt arrelada, des de dins, que arrossega les seves companyes a un altre lloc, molt més profund. Marta Marco, correcta a en els moments inicials, es creix conforme transcorre l’obra, fins arribar a un monòleg final punyent. Isabel Rocatti complementa la història que les dues embarassades viuran, i serveix de contrapunt fred a l’escalfor que entre elles dues creen.

Una posada en escena discreta, una presó austera, l’habitació que ocupen i on són empresonades, que funciona com a espai, amb molts llençols i cortines que volen amagar coses, com les presoneres mateixes. Un clavicèmbal discret acompanya musicalment l’obra.

L'espera Teatre Lliure

L’embaràs és una excusa, en aquest cas, i l’autor no toca només el tema de la maternitat,  sinó que parla emocionalment de les limitacions de l’ésser humà,  de la restricció dels individus a una condició que no s’ha escollit o que fins i tot no es vol. Un text que depèn molt del treball de les actrius, molt aconseguit en aquest cas.

“L’espera” és el temps que avança cap al final, un viatge emocional  interessant i colpidor. Ningú és el bo o el dolent, simplement persones prenyades de desitjos, frustracions i expectatives (o no) de futur. I el parir i acabar-se l’espera pot ser pitjor que tot el temps de tortura a la presó.


Es pot veure a: Teatre Lliure
Text: Remo Binosi
Intèrprets: Marta Marco, Isabel Rocatti i Clara Segura.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies