Carl Jung, Sabina Spielrein i Sigmund Freud són els tres vèrtex del particular triangle que dibuixa David Cronenberg . Abandonant el gènere negre, el director s’embarca en una ambiciosa idea: narrar de manera paral·lela les complexes relacions que va mantenir Jung amb el seu mentor Freud i la seva pacient Spielrein.
L’admiració de Jung (Michael Fassbender) per Freud (Viggo Mortensen) es trenca quan el primer comença a creure que les teories de Freud són limitades i aquest últim s’oposa a incloure algunes de les idees de Jung en la psicoanàlisi. Aquesta relació truncada es mostra també a través dels ulls de Spielrein, que passa de pacient a amant i deixeble de Jung. Les dues històries es creuen per mostrar-nos la fragilitat del personatge de Fassbender i el conjunt serveix per esbossar diferents temes com la passió, les aparences, la psicoanàlisi i la societat dels anys anteriors a la Primera Guerra Mundial.
Cronenberg posa en escena un guió complex i dens que sense pausa va desenvolupant les personalitats dels protagonistes i les seves relacions. La història s’estén durant més de 10 anys, el que obliga al director a fer continus salts en el temps i a l’espectador a omplir una part important de la narració. Un método peligroso és una pel·lícula que demana del públic un alt grau d’atenció i un esforç addicional per anar construint tot l’entramat d’emocions i teories que conté. Tracta a l’espectador com un ésser intel·ligent que no necessita ser portat de la mà en tot moment i que és capaç de fer la seva interpretació de la història i d’aportar el seu coneixement i la seva percepció.
Cronenberg se centra en els protagonistes, eliminant qualsevol element que pugui distreure a l’espectador o enviar un missatge erroni. Fassbender i Mortensen fan dos encertats retrats de Jung i Freud tot i que el paper del segon funciona per contraposició. Fassbender té un personatge molt més detallat i precís, ple de contradiccions i contingut, un equilibri complicat que l’actor supera amb nota. Però la que realment mereix totes les crítiques positives és Keira Knightley, amb un rol difícil que recorre un tortuós camí entre la bogeria i la cordura i que l’actriu resol amb elegància i subtilesa, sense resultar exagerada i fent creïbles les transicions del personatge.
Un método peligroso no és una pel·lícula perfecta: és extremadament densa, deixa moltes coses sense analitzar i hi ha temes en els que no pot aprofundir. L’amplitud de mires de la proposta i la gran varietat de qüestions que aborda resulten poc habituals en el cinema actual, que normalment ens deixa pel·lícules fàcils. Aquesta no ho és i això la converteix en una obra exemplar, extraordinària i completament necessària.
Envía una resposta