El Versus Teatre i el TGB (Teatre Gaudí de Barcelona) organitzen el cicle de teatre contemporani “Ens fascina el present”, amb l’objectiu de donar a conèixer el treball d’alguns joves dramaturgs catalans. “Dos punkis i un vespino”, dirigida per Marilia Samper, és una de les tres obres que forma part d’aquest cicle. Es tracta d’una peça força interessant que es va estrenar al TGB el passat 10 de novembre i que representa el debut teatral dels seus autors: la mateixa Marilia Samper i Llàtzer Garcia.
És una especialment freda nit de Nadal i el treballador de la botiga d’una benzinera perduda enmig del no res dorm sobre el taulell. De cop i volta entren dos joves amb aspecte de punkis. Han tingut pana amb la moto i busquen aixopluc a la benzinera fins al dia següent. Discuteixen amb el treballador que els vol fer fora, però ells no tenen on anar. Tot d’una, entre picabaralles i amenaces, arriba una atractiva noia, força nerviosa, que sembla fugir d’alguna cosa i que acaba desmaiant-se.
Aquest és el punt de partida de l’obra, una història de vides encreuades on quatre personatges de tarannà ben diferent es troben per casualitat: el gasoliner (Xavi Francès) un noi tímid i apocat a qui li surt sang del nas quan es posa nerviós; Ray i Jota (Javier Beltrán i Oriol Casals), dos germans que porten una vida nòmada i fora del “sistema” i la Carol (Muguet Franc), una noia que està passant per un mal moment.
Amb una posada en escena força sòbria (la botiga d’una benzinera no dóna per molt), al llarg de tota una nit anirem descobrint, entre baralles, confessions, balls i ampolles de Bitter Kas, l’anima dels personatges: els seus somnis, les seves pors i les seves febleses.
L’especial configuració del teatre, on l’escenari ocupa un espai central i les butaques estan distribuïdes al seu voltant, fa que als actors estiguin molt propers a l’espectador. Aquesta proximitat, que com a espectador s’agraeix molt, fa que es pugui gaudir al màxim de la feina dels intèrprets. En aquest sentit el treball actoral és magnífic, tots quatre fan interpretacions esplèndides, molt acurades i creïbles. A destacar els jocs de mirades entre els Ray i el Jota (semblen germans de veritat), la frescor i espontaneïtat de l’Oriol Casals, la impagable vis còmica del Xavier Francés, la subtilesa de la Muguet Franc jugant amb l’ambigüitat del seu personatge i, finalment, la força del Javier Beltrán que, amb una presència física imponent, es perfila com un futur “animal d’escenari”.
Tot plegat serveix per reflexionar sobre una qüestió que tots ens hem plantejat en algun moment: ¿Preferim afrontar els convencionalismes d’una vida “normal”, amb els peatges que això comporta, o és millor optar per una estil “alternatiu”, tot i les renúncies que haurem de fer? ¿Val la pena portar fins al límit les nostres creences? Al final serà una, profètica, cançó de Nadal, “A Betlem me’n vull anar”, la que ens portarà cap a un desenllaç inesperat que demostra que moltes vegades (de fet gairebé mai) les coses no són com semblen.
És d’agrair la iniciativa del Versus i del TGB, que aposten per la pedrera i ens donen a conèixer una obra 100% recomanable com aquesta, que confirma una cosa que ja sabíem: aquí es fa molt bon teatre i cal donar-li tot el suport. Com deia avui en un reportatge un professor d’universitat de la Itàlia post-Berlusconi: “El país que no inverteix en la seva cultura, està condemnat a produir coses barates”. Invertim-hi, doncs.
Es pot veure a: Teatre Gaudí
Text: Marilia Samper i Llàtzer García
Intèrprets: Javier Beltrán, Oriol Casals, Muguet Franc, Xavi Francès.
M’ha agradat moltissim !!!!!! fan una bona interpretacio tots quatre, la “Carol” Muguet Franc, broda el paper de la noia que amb la seva fragilitat dona forsa als punkis perque es plantegin els seus proposits, retorna la vida alegra al gasoliner, aquesta actriu ja l’he vist amb altres interpretacions i sempra m’ha deixat bocabadat.