La baralla de dos nens en un parc acabarà amb un d’ells colpejant l’altre i trencant-li el llavi i dues dents. Els pares es reuniran per tractar de manera civilitzada l’enfrontament i arribar a una resolució positiva per totes les parts. El que comença com una reunió relaxada s’anirà complicant quan els quatre progenitors mostrin les seves veritables personalitats.
Roman Polanski adapta l’obra de Yasmina Reza, Le Dieu du Carnage, que parla dels convencionalismes socials, la naturalesa conflictiva de l’home i la pèrdua de valors reals de la societat actual. Fent servir un hàbil paral·lelisme entre nens i adults, la pel·lícula se centra en la progressiva degradació de les relacions dels quatre protagonistes, persones que presumeixen de modals i correcció i que a poc a poc deixen sortir els més baixos instints. El guió de Polanski, escrit amb Reza, parteix d’un fet anecdòtic (una característica habitual en les obres de la dramaturga) per analitzar diferents comportaments humans i explorar les tensions entre els protagonistes amb gran habilitat. És un text sense fissures, no massa llarg (80 minuts), amb molt de ritme i una gran progressió dramàtica, ple d’humor negre i de tensió. De principi a fi és el mirall perfecte on es reflecteixen les nostres passions i comportaments, tan correctes en públic com desinhibits en privat.
La pel·lícula transcorre en un únic espai, el pis dels pares del nen agredit, i en particular la sala d’estar. L’ús d’un únic escenari fa encara més evident la procedència teatral del text original però, en contra del que es podria pensar, no suposa cap impediment per crear una pel·lícula emocionant i entretinguda, gràcies a la qualitat del seu guió. Els quatre actors estan magnífics donant vida a personatges plens de contradiccions que, en la curta durada del film, evolucionen i mostren moltes facetes diferents i una complexitat gens habitual en gran part del cinema que ens arriba. Impossible destacar a un per sobre de l’altre, Jodie Foster, Kate Winslet, Michael C. Reilly i Christoph Waltz gaudeixen i fan gaudir amb unes creacions vives, contradictòries i humanes, reflex del que som i del que volem amagar, reflex d’una societat basada en jocs de màscares.
Un dios salvaje és una proposta diferent, gairebé perfecta en fons i forma, que analitza la naturalesa humana amb clarividència i que es beneficia d’una posada en escena gens efectista subordinada al guió i als actors. En això Roman Polanski no s’amaga: és un gran director que sap quan posar-se al servei del que realment importa. El conjunt funciona com un rellotge, que resta a l’espera d’uns espectadors que disfrutin d’una de les millors pel·lícules d’aquest any.
Envía una resposta