The Drums es presentaven, dins de la programació de l’11è aniversari de la sala Razzmatazz, amb l’objectiu de donar a conéixer el seu segon treball “Portamento”, que tot just veia la llum a mitjans de setembre, i de pas, demostrar que són molt més que un hype estiuenc de moda.

A les 21:40 de la nit, i amb nova formació sobre l’escenari, The Drums apareixia a escena, obrint el concert amb un dels temes del nou disc, “What you were”.  Després de la marxa d’Adam Kessler del grup, els de Brooklyn es trobaven amb la triple dificultat de presentar nou disc, nova formació (baixista i bateria), i millorar la imatge que havien donat als concerts de la gira anterior, on van ser força criticats.

Amb un Razzmatazz a 3/4 parts  de la seva capacitat, “Best Friend”, tema del primer àlbum de la banda, va escalfar ràpidament la gent, que es va començar a animar de cop, però tot i que el concert va ser correcte, aquest moment i “Forever and Ever Amen” van ser dels pocs on la gent sembla que s’ho va passar bé de debó. Potser encara el segon disc era massa recent per a que el públic el cantés amb convicció, però les cançons més celebrades, amb l’excepció potser de “Money”, van ser les del primer disc de la banda.

El concert va ser curt, molt curt (1h i poc) i correcte, als meus ulls. The Drums es van mostrar solvents a l’escenari i amb un so millor i més contundent. Jonathan Pierce, frontman i líder del grup, segueix essent curiós de veure sobre un escenari, amb els seus moviments enèrgics i estranys (no pots evitar pensar en Ian Curtis) i el seu serrell “Guti’s Style” que no para quiet.

Francament, jo el prefereixo mil vegades a aquells cantants que sembla que tan podrien estar a l’escenari com fent-se la pedicura. Si al noi li agrada ballar, que balli, mentre la resta ho faci bé també. I no ho van fer gens malament. El problema, tot i que ja veníem avisats del concert de Madrid, és que el concert va ser molt curt, i que van prescindir del seu tema estrella “Let’s Go Surfing”. La gent el va reclamar quan ja era obvi que el concert havia acabat; van insistir tímidament, però no ho van aconseguir.

I jo em pregunto: pot una banda que només té 2 discos, decidir no tocar la seva cançó insígnia i que els va fer famosos? No és una mica superb, això? Tothom pot entendre que n’acabis fins als nassos d’una cançó (que els ho preguntin a la gent que porta 30 anys en escena, per exemple), però sembla que la fama de nens malcriats, de “pijos”, de hypes i de tot el que es vulgui no farà res més que anar en augment si decideixes comportar-te com un clixé de la pitjor “rock star” capriciosa. Francament, crec que tot això a Jonathan Pierce li preocupa bastant poc.

Per les entrevistes que li he sentit, sembla un tipus amb les idees bastant clares i que farà el que li sembli que ha de fer sense fer concesions, com no les va fer tampoc al concert d’anit. I fins el moment, sembla que no li ha anat malament.

Setlist
1. What you were
2. Best Friend
3. Me and the Moon
4. If he likes it let him do it
5. Book of stories
6. Money
7. I need fun in my life
8. I need a doctor
9. Book of revelation
10. Forever and ever amen
11. Days
12. I felt stupid
13. How it ended
14. Down by the water
15. Baby's not the point
16. It will all end in tears
17. The future

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies