El nom Oua umplute (ou farcit en romanès) descriu l’esperit de grup; l’ou com a símbol de naixement i tradició. Però farcit de què? Farcit de tot, de tot allò que sorgeix en la interacció. El funeral esdevé el context on es troba.
La companyia aragonesa Producciones Che y Moche presenta a Barcelona Oua umplute, el funeral. Un grup de músics zíngars ens conviden al funeral del seu avi Dimitri. La solemnitat del moment no se’ns oblidarà fàcilment. Amb una línia argumental simple però contundent quatre músics apareixen dalt de l’escenari per a vetllar les restes del seu antecessor “recentment” finat. Una virtuosa del violí, una guitarra, un saxo i una bateria. Tereza Polyska, Kike Lera, Joaquín Murillo i Fran Gazol i una urna amb les cendres ens basten per engegar l’espectacle. Bé, faltaria el públic. Sense ell aquest musical teatral o aquesta funció musical (segons es miri) perd tot el sentit. Tot i estar assegut en una cadira guarits per les parets del teatre hom té la sensació de trobar-se enmig del carrer. En un espai obert on tothom és convidat a aquest homenatge. A mig camí entre la tristor i la festa aquest ritual esdevé una excusa perfecte per a provocar situacions hilarants i surrealistes que en col·lisió amb la mort provoquen un riure inevitable.
La major part de l’obra transcorre en una llengua inintel·ligible (disculpeu la ignorància d’un servidor). Ningú entén res. Però tampoc cal. Les situacions i interpretacions, doncs, prenen més força. I tot sembla voler empènyer-nos cap a un llenguatge universal basat en la música i la gestualitat. Un espectacle local que esdevé per la seva forma universal. Proper a qualsevol ésser humà. Una proposta fresca que torna l’espectador al teatre nòmada. Un obra que pot adaptar-se a qualsevol espai i lloc del món. L’escenografia evoca a l’austeritat. Alguna foto antiga, un bagul de vimet… i el pati de butaques. Tot plegat ens transporta a un permanent viatge. A un lloc que pot qualsevol lloc. Humil sí, però qualsevol lloc. Sota la direcció de Joaquín Murillo (el cosí responsable a l’obra), els actors semblen fer ús d’un ampli ventall de recursos on la creativitat i la improvisació esdeven el protagonistes.
En resum, un funeral divertit, distés i proper. Que qüestiona certes solemnitats i relativitzen certs accidents. Un concert interromput per les diferents situacions que s’hi van donant. On el virtuosisme musical pren les regnes d’escenes inesperades amb la inestimable ajuda del pati de butaques. Una obra interactiva i participativa que busca la proximitat i la fusió fugint de les etiquetes. Com si vida i ficció s’haguessin d’unir, com si una no pogués anar deslligada de l’altra, com si tot plegat fos una única cosa. Al cap i a la fi, tots hi arribarem. El que no tinc tan clar és que les nostres restes acabin com les de l’avi Dimitri. Mentrestant, riguem una estona. El funeral bé s’ho val.
Es pot veure a: Sala Muntaner
Intèrprets: Tereza Polyska, Kike Lera, Joaquín Murillo i Fran Gazol
Envía una resposta