Soroll i harmonia
Excel·lent idea la d’unir soroll (excels) i harmonia, combinant en un mateix concert el classicisme madur de Mozart amb l’esperit ultramodern de compositors com Edgar Varèse o Luciano Berio, en una altra nit memorable de Pablo González al capdavant de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC).
Cal felicitar al director titular de l’OBC per la seva gosadia: aquest cap de setmana va tenir la fortuna de programar i dirigir un concert (que es repetirà també aquest proper dimarts 8 de novembre, queden avisats) en el qual es succeïen, sense prejudicis, les ambrosies harmòniques del Mozart de l’etapa de plenitud com a compositor de música instrumental –aquella en la qual es va lliurar, a un ritme de treball febril, a la composició de simfonies i concerts en les quals va assajar experiments tan rupturistes per a l’època, com proposar l’arpa i la flauta com a solistes– amb l’esperit transgressor d’alguns dels millors compositors del segle XX. A més, González va aprofitar l’ocasió, amb un esperit digne del millor Guardiola, per brindar una oportunitat més que merescuda a una pedrera amb indubtable talent. Així, la flautista Frauke Oesmann i l’arpista Magdalena Barrera Oro es van vestir amb les seves millors gales per exercir d’excel·lents solistes.
Com el mateix González es va encarregar d’assenyalar en la breu entrevista del programa de mà, es tractava d’una ocasió idònia per potenciar el treball en equip i, de pas, per mostrar una versió més compacta i reduïda de l’orquestra –gairebé una versió de cambra– que va saber treure petroli de la commovedora interpretació de les “Intégrales” de Varese amb les quals es va encetar el concert. Ràpidament, en els primers compassos, va quedar ja palès aquest esperit orgullosament violent del compositor francès establert a Nova York, que va voler llançar una bomba sobre el món musical, per a –com ell mateix va dir– donar pas a tots els sons “que fins ara –i fins i tot avui– s’han titllat de sorolls”. I del soroll etern de Varèse varem passar a la commovedora precisió harmònica del “Concert per a flauta, arpa i orquestra en do major de Mozart”, una delicatessen que ens va permetre gaudir del talent de dos habituals de l’OBC com Oesmann i Barrera, que van arrencar la primera ovació del públic abans del descans.
A la tornada, va tenir lloc el que, per a mi, va ser el moment de major risc i emoció de la nit, un moment en el qual González, generosament, va cedir el testimoni a ambdues solistes, que van aparèixer, sense altre acompanyament, a l’escenari per lliurar-nos dues interpretacions portentoses. Oesmann va brodar la complexa i fascinant “Sequenza I” de Luciano Berio, una peça en la qual el compositor italià emulava les inflexions dels sons vocals amb la flauta, exigint al solista d’un esforç físic i creatiu sense límits. A continuació, Barrera va desgranar amb la seva arpa les variacions sobre un tema anònim de Xavier Montsalvatge, un compositor ja habitual en les últimes vetllades, que, un cop més, ens va fer gaudir amb el seu eclecticisme i la seva subtilesa.
El recital es va concloure amb una arrauxada i vibrant interpretació de la simfonia “Júpiter” de Mozart, que ens va retornar de cop a les delícies harmòniques del classicisme, gràcies a la tasca d’una OBC que va funcionar com una sola veu, a l’alçada del seu habitual talent. Una nit de risc, harmonia i soroll, i sobretot de bona música, que el públic va saber agrair amb una cataracta d’aplaudiments final.
Envía una resposta