El nou disc de Coldplay es diu Mylo Xyloto i és el seu cinquè àlbum d’estudi. El treball, que es va presentar la setmana passada a nivell mundial a Madrid, està format per 14 talls i de la producció se n’ha encarregat Brian Eno, l’ex-membre de Roxy Music.
El disc segueix la línea de “Viva la vida or death and all his friends”. Hi trobem algunes cançons ballables per ser cantades a ple pulmó i d’altres més lentes per escoltar-les amb calma. Un disc on la influencia d’Eno es nota en el major ús de les bases electròniques i sintetitzadors, deixant una mica de banda les guitarres.
“Mylo Xyloto“ està ple de bones cançons però tret d’algunes excepcions, la majoria deixen indiferent. Si a alguns discos anteriors cada cançó era especial, a “Mylo Xyloto” només ho son unes poques.
La primera cançó que vam conèixer va ser “Every teardrop is a waterfall“, que des de el primer moment en que la vam escoltar va estar envoltada de polèmica per les semblances amb la coneguda “Ritmo de la noche” dels Mystic, que a la vegada comparteix “intro” amb “Go to Rio” de Peter Allen. Deixant de banda possibles polèmiques, “Every teardrop is a waterfall” és una cançó ballable, plena d’energia i que ve de gust veure en directe. Passa el mateix amb “Paradise” i “Charlie Brown“. Al escoltar qualsevol d’aquestes cançons pots fàcilment imaginar tot un palau Sant Jordi o l’estadi Olímpic cantant i saltant al ritme de la cançó.
En el cantó contrari, trobem “Us against the world“, “Up with the birds”, “Ufo” i “Up in flames” quatre clàssiques balades al més pur estil Coldplay per a que Chris Martin es llueixi tocant-les al piano. Però només la darrera aconsegueix emocionar.
Menció apart mereix “Princess of China“. Amb bases electròniques i sintetitzadors, una cançó totalment diferent a allò que els Coldplay han fet fins ara i per a la que han comptat amb la col·laboració de Rihanna. Un experiment arriscat que els hi pot sortir molt bé o que pot fer que els seguidors habituals de la banda es sentin desconcertats. Bastant més còmodes es trobaran escoltant “Major Minus“, la única cançó de tot el disc on es fan servir potents guitarres. S’agraeix que la banda hagi tingut el detall de col·locar-la a meitat del disc per així poder descansar de tanta base electrònica i sintetitzadors.
En definitiva, “Mylo Xyloto” no passarà a la història com el millor disc dels Coldplay, tampoc com el pitjor, però cal tenir paciència perquè desprès d’escoltar-lo unes quantes vegades se li acaba trobant la gràcia.
Envía una resposta